Ara, fa vint-i-cinc anys que Nadal Batle va morir, quasi els mateixos que va deixar de ser rector de la UIB. Va morir dos anys després de deixar el rectorat a l’edat de cinquanta-dos anys, quan encara queden tantes coses per fer, mitja vida de plenitud per viure que faria ben segur que la seva petjada personal continuàs en el temps.
Els seus interessos anaven més enllà de la universitat, li preocupava el país i el paper que hi podia jugar. Els articles que publicà als diaris en acabar la seva tasca de rector són una bona mostra d’aquesta preocupació. S’ha de parlar de Nadal Batle en el record, de l’obra que va fer, perquè no sabem quina hagués estat la seva projecció en el futur, però en una persona tan innovadora, amb gran visió del que podria ser el futur que projectà sobre la creació de la universitat, segur que un paper intens hauria jugat, de suggeridor, de vigia o de crític. Sempre l’imagin fora de qualsevol estructura de poder. Tenia una gran personalitat i seguretat en les seves propostes. Gran domini de llengües que li permetia estar al dia de moltes publicacions i, especialment, una gran velocitat de pensament, facilitat d’argumentació i una vitalitat i dedicació notables. Cert que la seva vida va finir aviat, però per la intensitat que va viure superava en molt el que altres poden fer amb molt més temps.
Qui escriu, d’entrada, ha de dir que era amic personal seu de tota la vida. Tenia l’edat del meu germà Biel, me’n guanyaven de quatre i jo devia ser una cosa així com la mascota del grup d’amics. De mel i sucre, en deien llavors. Per mi era com una germà gran. Dic això perquè les afirmacions que pugui fer estan passades pel filtre de l’amistat. Després vàrem coincidir a Barcelona, ell com a professor i jo com a estudiant i, finalment a Palma i a la UIB, com a professors. Vaig formar part del seu equip tots els anys que va ser rector. Va estudiar matemàtica a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar i doctorar. Fou catedràtic a la Politècnica de Catalunya, a Sevilla, a València i, finalment, a la UIB. En els primers anys fou un fèrtil investigador amb publicacions que aconseguiren impacte internacional. Però de sempre va participar de la gestió de les institucions en les que treballava. Per exemple, va aconseguir una gran desenvolupament de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura de la UPC mitjançant intercanvis de publicacions amb centres d’arreu del món. Fou director de l’Escola d’Arquitectura a València i, finalment rector de la UIB. Per donar una referència poc coneguda, durant el servei militar, que es patia en aquella època, exercí com a professor de Matemàtiques al col·legi Sant Josep Obrer de Palma. D’aquella època guardà una gran amistat i consideració per don Sebastià Arrom, ànima d’aquell centre, una altra personalitat emprenedora.
Els moments inicials del rectorat de Nadal Batle varen ser especialment efervescents perquè no just es donava contingut a la UIB, sinó que s’anava creant l’administració de la Comunitat Autònoma i a l’Estat es donava un canvi fonamental amb la nova administració socialista sorgida de les urnes l’any 1982. Els plantejaments ideològics dels responsables d’aquest triangle eren ben diferents, aconseguir enteniment requeria bonhomia, habilitats especials i compartir idees de progrés, més enllà d’interessos personals. El projecte de Nadal Batle era aconseguir les màximes fites per la UIB. I per arribar-hi havia de nedar en aigües ben diferents i fer propostes acceptables per l’autonomia i l’estat. Arribar a acords favorables per la UIB implicava cercar punts de coincidència amb els altres responsables arraconant els diferencials, fets que es va aconseguir amb escreix.
Les tasques més importants que es varen abordar durant els seus dotze anys de rectorat foren: la formació del Campus Universitari, l’adaptació de la UIB a la llei d’educació promulgada pel govern socialista amb la creació dels departaments docents i d’investigació i dotar d’estructura i personal la UIB. En fi, establir els fonaments del que seria la universitat en el futur. I un fet de singular importància, sovint oblidat, l’acord CSIC-UIB que cristal·litzà en l’IMEDEA actual amb seu a Esporles, no era trivial el fet que la primera institució investigadora del país acceptàs fer una col·laboració amb una universitat incipient. La decisió d’establir el Campus a la carretera de Valldemossa va ser especialment problemàtica perquè hi havia interessos creuats i propostes diverses. Existia la proposta de que la UIB s’establís a diversos edificis dispersos de Palma en què era necessària la rehabilitació i adaptació a les necessitats universitàries. L’altra, era la d’agrupar els edificis i serveis a la ubicació actual de la carretera de Valldemossa. Fou àmpliament debatut en el sí de l’equip de govern, es consideraren pros i contres i un factor que fou decisiu fou albirar el futur que ens esperava amb el desenvolupament de les tecnologies de la informació (recordem que hi havia pocs ordinadors i que les xarxes de connexió eren pràcticament inexistents). La decisió del campus fou polèmica i provocà problemes de relació amb l’ajuntament. Alguns d’ells, vists en perspectiva, semblen una mica còmics. La redacció dels Estatuts de la UIB representà l’adaptació a la llei general d’educació. Un dels aspectes més importants fou passà de l’organització de la UIB en escoles i facultats a la de departaments amb el corresponent estalvi de mitjans personals i materials i s‘establí el català com a llengua vehicular de la UIB.
La seva obra comença i acaba amb ell. Malgrat que la tasca de dur endavant el seu projecte va precisar de la col·laboració de molta gent, universitaris formant part dels seus equips de feina o, d’altres, col·laborant en les tasques diàries pròpies de la vida universitària: docència, investigació, transmissió dels coneixements i gestió en els diversos nivells de l’estructura. Però no es tractava d’una secta o un partit polític, sinó de gent compromesa amb la UIB perquè ocupàs el lloc que li pertocava dins la societat. Encertades o no les decisions, ja és una altra qüestió i poden ser motiu de debat. El camí no fou de roses ni prop fer-s’hi, especialment els dos darrers anys de manat foren d’una gran duresa. Un mitjà de comunicació que semblava que el seu objectiu més important era el derrocament del rector i, dia a dia, insistia. Per aconseguir dur endavant el projecte era necessari prendre decisions, establir el rumb que ha de tenir la institució, marcar fites. I quan es prenen decisions, moltes vegades, no són del gust de tothom, especialment quan afecta al gelós metre quadrat que trepitja cada universitari. Si se’m permet una broma, a mi em feia la impressió que certa oposició interna semblava el còmic del visir Iznogud, que tenia com a únic desig ser califa en lloc del califa.
Final. La matinada del 7 de desembre de 1997, cap a la una de la matinada, vaig rebre una telefonada a casa per informar-me de la seva mort.
Aquella nit, Nadal, estava treballant en un projecte de recerca que havia de presentar temps després. No va poder superar una fallida càrdio-respiratòria. L’assistència mèdica no va aconseguir reanimar-lo i va morir a la mateixa ambulància que l’havia de transportar a l’hospital. Fou una nit molt dura, de desconcert, compartida amb molt poca gent. La feina més ingrata, a les sis del matí entrar a l’habitació de son pare i sa mare per comunicar-los el decés.
