Per què Les altures com a títol? Perquè «a les pintures ningú no els podia destrossar la vida ni la reputació»: pintures, vida, reputació, o el que pot ser el mateix: èxit, vanitat, fracàs. Les altures és la novel·la en què Sebastià Portell vol reflectir el món on viu l’artista català Ismael Smith, un personatge real, nascut a Barcelona el 1886 i traspassat a Nova York l’any 1972; un escultor, gravador, il·lustrador i també pintor que va gaudir d’una mica d’èxit i de molta incomprensió. En vida. Que els darrers anys ha començat a sortir de l’oblit gràcies a la tasca d’alguns museus catalans, propietaris de la seva obra, un conjunt important i extens que el mateix artista i després la seva família va aconseguir donar a la Junta de Museus. Una figura que ara rescata Portell des d’un punt de vista fonamentalment personal, malgrat que sempre emparat en la seva obra i el seu discórrer artístic.
Perquè, retornant al començament, «les pintures no sabien què volia dir sentir el tacte incert i gràcil, quasi sempre imaginat, de les altures», on ens situa Portell per fer entendre què vol mostrar en novel·lar Ismael Smith. Ell i tota la seva família. Es podria entendre la seva trajectòria sense el conjunt? Tal volta és més adient dir que Portell vol situar una època, un context i un entorn familiar on una de les fitxes rellevants és la d’Ismael Smith. L’èxit i el fracàs no és tan sols el seu, és la manera de viure d’una estirp en què uns personatges estan perfilats amb més cura que d’altres −tot s’ha de dir−, deixant-nos amb ganes d’esbrinar més. De seguir el rastre de l’obra d’Ismael Smith, i tal volta de tot el seu llinatge.
Set capítols estructuren la novel·la. Set capítols anomenats cada un amb el títol d’una obra artística: sis d’autoria de Smith, una en què ell és el personatge retratat (i l’autor de l’obra, el seu col·lega Marià Andreu). Set capítols que al voltant d’aquestes obres, totes manco una inexistent per desapareguda, poden ser explorades en aquesta agraïda internet que acompanya perfectament la lectura; ja sia per cercar obres i moments artístics, ja sia per fer recerques al diccionari: Sebastià Portell juga amb un enriquidor ús de la llengua que arrodoneix la lectura d’una novel·la que parteix de la Barcelona noucentista, amb els refinats, amb Laura Albéniz (quina descoberta), amb Néstor Martín-Fernández de la Torre, Marià Andreu i els primers triomfs d’Ismael Smith, ens duu al París de l’avantguarda amb aquelles altures que no enfila gaire en el seu periple parisenc, ni de tornada a Barcelona, ni més tard als Estats Units en què, finalment, acabarà els seus dies ingressat a un psiquiàtric.
Portell pinta en aquesta novel·la més que no la vida d’un artista, algunes grisors i moltes d’ombres d’una família en què els èxits (i els fracassos) poden ser artístics però també empresarials. De la Barcelona de finals de segle (XIX) fins a la perifèria novaiorquesa en què el nou capitalisme triomfant (aquell que pinta el pop art) es resisteixen a ser admesos com allò normal. El capítol inicial, que ens situa precisament en aquest darrer escenari familiar a Irvington, té molt de cant del cigne; té molt d’aquelles senyores Dalloway i semblants que Virginia Woolf ens situava a l’entorn anglès; Portell es deixa dur per aquest mateix esperit a l’inici de la novel·la. Per sort, després se’n desfà, amb un format més dialogat de tot d’una i amb una prosa que ens allunya d’aquella primera visió en endavant. En definitiva, però, el que ens proposa és la decadència d’una època narrada en l’evolució d’una família.
