Posem per cas que jo, ara, en plena edat madura, volgués aprendre rus. Quina alegria, quin plaer poder llegir en l’original Gógol, Turguénev, Dostoievski; poder entendre els diàlegs de les pel·lícules de Tarkovski i Mikhalkov; aclarir finalment, llegint les fonts originals, fins a quin punt Xostakóvitx va ser estalinista i si els diaris espoliats de Txaikovski revelen detalls sobre la seva homosexualitat o els seus desitjos incestuosos; i quin goig finalment poder-me comunicar amb els meus amics oligarques de Port Adriano i Andratx. Sé, però, que la realitat és una altra: és improbable que un alumne adult pugui arribar a dominar una llengua estrangera a un nivell tan alt a no ser que s’hi posi molt d’hora i hi dediqui pràcticament tota la vida, tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. Tanmateix, pens, fins i tot si arribàs a dominar la llengua, ¿arribaria a controlar tots els registres de l’essència russa o necessitaria també una traducció “cultural”?
Xènia Dyakonova és una de les grans traductores del rus en català; és, a més, poeta, assagista i músic. Nascuda a Sant Petersburg el 1985 (quan encara es deia Leningrad, i el detall no és gratuït), viu a Barcelona des dels disset anys, però tingut, tanmateix, una existència peripatètica que en temps de Stalin li hagués merescut el qualificatiu de cosmopolita burgesa o decadent o internacionalista o qui sap què. A la seva família hi ha arquitectes de renom, científics, filòlegs, una biòloga molecular i algun matemàtic, entre altres. Aquesta vida cosmopolita, refinada i aparentment privilegiada, a mes a més, va coincidir amb els inicis de la perestroika i la glàsnost. Dyakonova –es dedueix d’El conte de l’alfabet, el seu darrer llibre en prosa escrit originalment en català– va tenir accés a llibres i biblioteques, una formació seriosa si bé extremadament rígida al conservatori i un contacte més o menys continuat des de la seva infantesa amb l’estranger, l’occident “decadent” i el seu consumisme ostentós, el bling bling del qual, en els anys vuitanta i noranta, semblava irreprimible a molts russos.
El conte de l’alfabet reuneix trenta-tres escrits autobiogràfics i erudits, allò que en els països de parla anglesa es denomina el personal essay, que es van publicar originalment la revista L’Avenç durant el 2021en un format un poc diferent. En aquest llibre utilitza les trenta-tres lletres l’abecedari ciríl·lic de la seva llengua materna per a partir de cada lletra evocar una paraula i d’aquí un concepte de la cultura russa. El format de l’abecedari, naturalment té molts i grans antecedents: Czesław Miłosz, Gilles Deleuze i fins i tot, més prop d’aquí, Miquel Bauçà, entre molts altres. Dyakonova, emperò, a través de la seva història personal i familiar, li sap fer un gir espectacular. L’explicació fonètica i etimològica de cada paraula s’acompanya de penetrants evocacions autobiogràfiques de la seva família i la seva primera joventut a Sant Petersburg, i tot amb un estil que combina a la perfecció la informació i la poesia. El resultat? Un manual de cultura humanística russa, una traducció no ja de les paraules, sinó de totes les connotacions i reverberacions culturals a què al·ludeixen aquestes paraules.
A mi no em bastarien dues vides per aprendre el rus i per arribar, a més, a entendre que en rus un grafoman no just és una persona que escriu molt, sinó un individu que no té talent literari (i que per això escriu tant). El mot drug, per una altra banda, es refereix a un amic, però en la cultura russa hi ha molts de matisos en l’amistat. Dyakonova recorda que Pla deia que hi ha amics, coneguts i saludats. Bé, sembla que en rus hi ha unes equivalències en els termes drug (amic), priiàtel (conegut) i znakomi (conegut). L’autora, però, adverteix que l’equivalència no és exacta perquè a un drug “se li exigeix molta més constància i sensibilitat que a un amic” en el sentit planià. L’entrada sobre el paper de wàter també pot tenir ressonàncies locals (mallorquines, catalanes o espanyoles), però no exactes. Sembla que durant anys de penúria, els russos es torcaven després d’anar de ventre amb un tros de diari. Això també passava en el meu col·legi de primària; eren quadradets perfectament retallats que un hermano (un religiós castigat de per vida a les baixes jerarquies eclesiàstiques) trinxava i llescava pacientment cada dia davant la TV fins que un poc abans de mitjanit la carta de ajuste li deia que era hora d’allitar-se. Els russos, emperò, hi afegien un detall: per torcar-se, retallaven les fotos dels polítics malèfics. El perill era, segons Dyakonova, que algú trobàs fulls de diaris amb fotos retallades i et delatàs per traïdor i enemic del poble.
A l’assaig sobre el conte popular rus (les rondalles) o skazka, Dyakonova revela que sovint aquest gènere pot desconcertar perquè en molts casos presenta una contra-moral en què els dolents guanyen i els bons es foten. Dyakonova pensa que de petita llegint aquests contes quedava perplexa perquè “en més d’una skazka popular qui triomfava era el lladre”. La picaresca i l’admiració pels pocavergonyes no és única a la cultura ibèrica (amb els seus lazarillos) o la russa, i això em fa pensar un debat recent. La invasió russa d’Ucraïna ha produït tota classe d’interpretacions sobre Rússia com a nació. Fa pocs mesos, per exemple, el Times Literary Supplement i Foreign Policy, van publicar sengles assaigs dels escriptors ucraïnesos Oksana Zabuzhko i Volodymyr Yermolenko sobre els clàssics literaris russos. Segons ells, una certa arrogància imperialista ja està present en autors com Tolstoi, Dostoievski i fins i tot Puixkin, que a pesar d’haver patit l’exili en defensa de la llibertat, ara i adés era donat a fantasies colonialistes i imperialistes. És a dir: l’autocràcia de Putin ja és present de forma embrionària en els clàssics de la literatura russa. No es tracta, tanmateix, de “cancel·lar”, com se sol dir ara, aquests clàssics, sinó de contextualitzar-los, cobrar consciència que fins i tot els sants han estat pecadors en algun moment de la seva vida. I això és el que fa Dyakonova com a traductora cultural en aquestes variacions sobre l’ànima russa: posa Rússia en el seu context cultural, no just el referent literal, perquè en la vida, com en les skazki (rondalles) a vegades triomfen els lladres.
