CLITEMNESTRA.
1. M’entusiasma anar cap a aquests personatges que ens han arribat per fonts molt diverses i formen part del nostre imaginari més íntim. Avui m’he acostat a Clitemnestra, aquesta dona atupada per mil i un fats terribles. Escoltau: Si negués que arribares com un brau lluitador i destrossares dins l’horror de la batalla el meu home, Tàntal, esclafares contra les pedres la meva filla, em raptares com un botí de guerra i així i tot aconseguires que perdés el cap per tu, Agamèmnon, mentiria.
Si digués que hi hagué una casa blanca amb jardí vora d’aquesta mar grega on tu i jo fórem feliços, i em donares la llavor de quatre fills formosíssims, Ifigènia, Electra, Crisòtemis i Orestes, m’acostaria als fets més senzills i més vertaders.
Si assegurés que res no feia preveure la catàstrofe d’aquell matí maleït, quan et vaig veure encès d’ira i de ràbia amb les notícies del rapte d’Helena i no vaig saber de seguida que aquella guerra era la festa que esperaves per poder desfogar els teus instints de mascle conqueridor, salvador, protector, que defensa l’honor de la família, Agamèmnon meu, em podrien acusar de somniadora.
Si contés que m’enviares un missatger per entregar-te la nostra filla més bella, Ifigènia, perquè es casés amb Aquil·les, i en lloc d’això la sacrificares a la deessa Àrtemis perquè et donés el vent necessari per inflar les veles de les naus que et durien a Troia a salvar la bella Helena de les mans de Paris, mentre jo em moria de dolor de mare traïda, també hi hauria gent que mormolaria que em deixava dur per la invenció.
Si confessés l’existència d’una dona que porta deu anys esperant el retorn d’un home cruel i aprofitat que creu que l’ambició i la guerra estan per damunt de l’amor, una dona que no s’atura de fer voltes com una boja parlant, plorant i xisclant d’esma, dins aquest casalot dels Àtrides, desert i luxós, amb les sales plenes de la teva absència, una obscuritat dura que se’m fica per tots els forats del cos i no em deixa lloc per a cap lucidesa, també dirien que no dic la veritat.
Però si xiuxiuegés que hi havia lamentacions i planys d’innocents condemnats en algun lloc fosc que em perseguien sempre com un fat, seria com si toqués un bloc d’humanitat nua i podria explicar aquest sentiment terrible quan el temps s’atura i caus en una tristesa sense edat on et sents tocat d’un mal incurable.
El cos i la ment són inseparables.
LA PRIMERA PELL DE LA TARDOR: DOLÇA VIOLÈNCIA VOLUPTUOSA.
2. La fredor humida s’afua per les escletxes de les vidrieres, entra dins les mirades cap al jardí exhaust de tant lirisme, penetra per les entreportes del sentit, fa matx entre les correnties nervioses que empenyen cap a la malenconia, ataca tot temps de valent.
El resultat de tot això és una vasta desolació que se m’afica per tots els forats del cos i em deixa baldat. He tornat a les pastilles. Són l’única possibilitat de desconnectar aquesta maquinària infernal que no s’atura.
De cada vegada més trob que opinar és facilíssim i descriure una feina molt laboriosa i complexa.
Copiaré un fragment de Josep Pla que em fa molta de companyia aquestes vesprades en què la humitat és forta i no canten els sebel·lins. Escolta: «La perdiu és un ocell molt bell. És de color de tardor. El caçador que la porta, tèbia i morta, a la palma de la mà, presenta concentrada tota la tardor entera, els colors del bosc, la fulla morta, la rostida botànica, el gris de la terra, les pinzellades torrades, carminades, de les bardisses, de les espines, de les mates. La perdiu és del color de tardor en el seu moment més dolç, que és l’estiuet de Sant Martí.»
Tancat dins aquest pis em dedic a prendre apunts del natural que Ciutat em mostra. Em sent un pleinairista urbà a la caça dels instants. Em cal observació minuciosa, una imaginació desperta i sovint molta de paciència.
LENTITUD.
3. La mort és viva en la natura, per això les putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la decadència, la degradació i els trencaments d’enllaços de les proteïnes vitals: la des-feta.
Per reconstruir-se, per refer-se, per reunir-se, per reviure.
Estadis de la naturalesa de les coses en constant resurrecció. Ressuscitar tot temps com la pedra que quan sembla més estàtica saps que bull amb els moviments inacabables de les transformacions electròniques. Com construir una fenomenologia de l’organicitat?
PER NÀPOLS ESTANT.
4. Vaig obrir els ulls, em vaig aixecar lentament, la petita terrassa de la meva cambra estava tota plena de sol. El capcurucull de l’hotel Royal, tot ple de gessaminers que em feien arribar el seu perfum. Vaig caminar quatre passes. Em vaig asseure en una cadira de ferro enfront de la badia de Nàpols. Just davant tenia el castell dell’Ovo, la mar plana com una bassa d’oli de la Toscana i, al fons, l’illa amb la casa d’almangra de Curzio Malaparte sobre els penya-segats on vaig estimar amb una barbàrie que no podré oblidar mai. La muntanya d’Anacapri esdevingué per un cop de llum tota visible. El Vesuvi estava cobert de núvols de tempesta i es veia un poc el promontori de Sorrento. He begut un Campari gin a la teva salut mentre llegia el poema de Thaddeus O’Neill que m’havia regalat n’Aina abans de deixar-me tirat en un bar de San Domenico Maggiore.
El sol ha convertit la badia de Nàpols en un diamant de mil i un reflexos. El Campari gin em produeix efectes euforitzants. En lloc del paisatge resplendent només puc veure dins la foscúria la teva boca sense dents. Inoblidable.
