NO PUC ESCRIURE L’ABSÈNCIA.
Veig les despulles d’un vaixell damunt l’arena d’una cala que les ones empenyen d’una banda a l’altra. No creguis que aquest espectacle no em faci mal. Des del punt de vista narratiu m’agrada cercar la veritat en una novel·la d’assassinats, en què el començament, el nus i el desenllaç funcionen a la perfecció. Hi ha en l’espectacle del vaixell naufragat una mescladissa de singularitat folla i de llunyans aires de família. No, no hi insisteixis. No puc escriure obituaris perquè no em sent amb cor ni amb cap de poder fer una revisió de les vides d’aquests dos amics que s’han mort fa uns quants dies i que m’han deixat en un estat d’estupefacció i de sofrença que no vull relatar. Estic dins les aigües d’un teatre d’ombres en què el vaixell fet malbé per la tempesta es converteix en un bon motiu per representar la impossibilitat de dir la llum de tristesa que m’envolta per totes bandes.
Potser podria teixir aquest intent d’obituari amb un tel de digressions que em permetessin embullar la troca per no dir res més que les restes del naufragi, les ones, un cel rúfol i els trons i llamps que no s’aturen en tot el temps q ue dura el fet d’escriure. Podries agafar l’àlbum de família i repassar una per una les fites dels nostres encontres al llarg dels anys i afegir-hi una banda sonora i musical que endolcís la contundència d’unes imatges bategants.
I si baixassis de la teva peanya per ficar-te en el pati d’esbarjo amb els teus personatges?
RESSENT LES URGÈNCIES.
És un provocador, un contista innovador, un assagista de ficció, un revolucionari de les formes, un conscienciador.
Narracions ordenades, desordenades, reordenades, un flux d’energia que destil·la un codi misteriós i secret.
Fotogrames aventurers, recerques que pleguen tots els punts, camins errats, pistes remenades, cap idea preconcebuda.
Botar d’instant en instant en el temps de manera aparentment aleatòria és una forma de contar.
Posar títols de capítols on no toca, engrandir mots concebuts com intrusions visuals i rítmiques, acumular citacions a balquena, riure amb l’alfabet a voler.
I t’obri els ulls i et fa pensar.
Què més vols?
VIST DES DE MASSA PERSPECTIVES.
Si veig de lluny un cap, tenc la idea d’una esfera; si el veig de molt a prop, deixa de ser una esfera per esdevenir una complicació extrema en profunditats.
Cal plegar, desplegar, replegar, complicar per fer venir la creació, la modulació que afecta el real a fi de preservar el que hi ha d’inesperat, d’indiscernible, d’esdevenir, inherent a tota matèria corporal i psíquica.
Cal variar, augmentar, operar, reprendre, ratllar i cobrir, sense netejar l’espai però jugant amb flaixos, superposicions, parèntesis, obliteracions i altres returades amplificadores.
Cal fer un ús subversiu i plàstic de l’eslògan i de l’aforisme.
Assumir les metamorfosis del món i de l’ésser.
POLICROMIES.
La tipografia, la talla i la disposició de les lletres, l’ús dels colors importen tant com el text pròpiament dit.
Practic un lirisme amb dues cares: per un cantó crític i sedassador i per l’altre melancòlic i endolat. O dels dos costats alhora.
Tots, perfilats sobre un teló de fons del verd exuberant de l’estiu i l’abraçada reial de la tardor i la ruïna de l’hivern, abans que tornàs a florir la primavera, ara embrutats, una mica ennegrits pel temps i el clima i la resistència però sempre serens, impenetrables, llunyans, no com sentinelles, no com si defensassin amb el seu enorme i monolític pes i massa els vius contra els morts, sinó els morts contra els vius, protegint, al contrari, els ossos buits i polvoritzats, la pols inofensiva i indefensa contra l’angoixa i el dolor i la inhumanitat de l’espècie humana.
(Mamballetes vives)
UN CARNATGE.
Devers quinze pètals de roses seques damunt la llana vermella de l’estora.
Les flors que dins el gerro guarden encara la seva forma sembla que s’han amagrit de mala manera aquest vespre en què no s’aturaven de caure bombes per totes bandes.
He fet poques coses avui. He fet el que faig cada dia: he esperat un prodigi. Borges em va dir que m’havia d’enlluernar un cop al dia per anar bé.
I el miracle arriba. Arriba cada dia, de vegades en el darrer minut, sempre del costat que no l’esperava.
COSES.
Coses que no es pot negar que són de bon de veres: la fam, el fred, el dolor. La poesia. El mal de queixal. La joia. La mort. La claror de les estacions. El desig de justícia. La manca d’amor. Les veus que no sentiràs pus.
Coses que no es pot negar que són irreals: la manera com el món està contat als diaris. La consciència que tenim de nosaltres mateixos. La venjança. El pecat. Els honors. Els calendaris.
UN VOLCÀ.
Furor i tremolors. Voldria fer una escriptura de volcà. Les notes de la meva escriptura podrien ser el pal de paller d’aquest magma en plena metamorfosi a punt d’esclat. Acumulació vertiginosa d’idees, de noms, d’obres, de mites, de no-resos.
Una marea de rialles m’emporta.
