L’any 1972 s’inicià amb American Pie de Don McLean com a número 1 de les llistes del Billboard, i ens referim a la famosa cançó que narra el dia que va morir la música, en homenatge a Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper morts en accident aeri el 1959.
Repassam ara alguns èxits d’aquell any. Començam amb Killing me softly with his song, una cançó composta per Charles Fox i Norman Gimbel, que fou popularitzada per la cantant americana Roberta Flack, guanyadora de tres premis Grammy per la seva interpretació. El tema, número 1 durant cinc setmanes, va estar inspirat en un poema de la cantant folk Lori Lieberman que va escriure el 1971 després de veure una actuació en directe de Don McLean, del que hem parlat fa un moment. Segons l’edició espanyola de la revista Rolling Stone de gener de 2005 és la 360 de les 500 millors cançons de la història. El productor d’aquesta versió fou Joel Dorn.
Quant a discs de llarga duració destacam Harvest (Neil Young), Transformer (Lou Reed) i Made in Japan (Deep Purple).
Harvest fou el quart llarga duració de Neil Young (Toronto, 1945), publicat per la Reprise Records el febrer de 1972. Aquest disc havia estat enregistrat als Quadraphonic Studies, a Nashville (Tennessee), i altres ubicacions, entre gener i setembre de l’any anterior. Se sol classificar aquest disc dins el gènere anomenat Country rock. Va ser produït pel propi Neil Young, Elliot Mazer, Henry Lewy i el compositor Jack Nitzsche, que també feu els arranjaments orquestrals. Fou la consagració de cantant canadenc.
Els músics que acompanyaren Neil Young en el disc varen ser els Stray Gators, si bé també participaren antics col·laboradors seus i l’Orquestra Simfònica de Londres. Fou número 1 al Regne Unit, Canadà i Austràlia, entre d’altres. Ni ell mateix s’imaginà l’èxit obtingut i de fet se’n va arribar a sentir una mica sobrepassat.
A Harvest Neil Young, a part de cantar, toca la guitarra, el piano i l’harmònica; Ben Keith la guitarra, Kenny Buttrey la bateria, Tim Drummond el baix i Jack Nitzsche el piano. S’hi afegiren altres músics, com James Taylor al banjo, el trio vocal Crosby, Stills, Nash, i la veu de Linda Ronstadt.
El 2003, la revista Rolling Stone atorgà a Harvest el lloc 78 dels 500 millors àlbums de tots els temps. El senzill Heart of gold, que fou número 1 el 1972, és la 297 de les 500 millors cançons de la història, encara que a Bob Dylan mai no li va agradar. Diuen que Neil Young la va escriure en una època que tenia mal d’esquena, cosa que l’obligà a tocar l’acústica d’assegut i a escriure temes suaus. L’altre gran èxit del disc va ser el tema Old man, que encetava la segona cara del disc.
Neil Young ha destacat per les seves lletres, amb temes ambientals i crítiques al racisme. Dedicà The Needle and the Damage Done als problemes d’addicció a l’heroïna del seu amic i guitarrista Danny Whitten, que morí d’una sobredosi.
Per una altra banda, Transformer, de Lou Reed (Nova York, 1942-2013) va ser produït per David Bowie i Mick Ronson. El disc inclou el gran èxit del qui havia estat cantant de la Velvet Underground, l’explícit i radiat Walk on the Wild Side, escrit en primera persona, amb una tornada que diu “du du du” i un hipnòtic solo de saxo. Dos acords i una lletra valenta de temàtica sexual que s’atracava perillosament al màxim permès en aquella època. Es podia percebre l’ombra d’Andy Warhol i les seves festes a The Factory. És votada com la 221 millor cancó de tots els temps. Altres temes destacats del disc eren la provocativa Vicious, que obria l’àlbum i el carismàtic Perfect Day. Transformer està en la posició 194 de millors àlbums de la història, segons Rolling Stone. Lou Reed aspirava a ser el Kurt Weill del rock, cronista de la misèria i poeta de la fragilitat dels sentiments, en paraules de Juan Cervera. Un any més tard ho demostraria amb Berlin.
Transformer comptà amb Lou Reed, guitarra i veu principal; Mick Ronson (guitarra, piano, veus, flauta, arranjaments orquestrals); Klaus Voorman (baix), Herbie Flowers (baix i tuba); Ronnie Ross (saxòfon). John Halzey, Barry Desouza i Rotchie Dharma tocaren la bateria; David Bowie, que havia publicat feia poc temps The rise and fall of Ziggy Stardust, aportà fent cors. Aquest disc es considera d’estil glam-rock, i Lou Reed presentava una estètica andrògina. Mick Ronson havia col·laborat amb David Bowie i Klaus Voorman amb John Lennon.
El millor disc en directe de 1972 fou el Made in Japan, de Deep Purple, amb el riff de guitarra més famós de tots els temps, interpretat per tots nosaltres davant els amics o a una tenda de música, ens referim a l’inici de Smoke on the water, cancó que tractava sobre un incendi durant el concert de Frank Zappa al Casino de Montreux el 4 desembre de 1971. És considerada com al millor cancó de heavy metal de la història. El disc, que era doble, es va vendre al preu d’un. Cal destacar la veu de Ian Gillan a “Child in Time” i el solo de guitarra de Ritchie Blackmore a Highway Star. Fou número 1 a Alemanya.
I què feien el 1972 els més grans? Elton John, per exemple, havia publicat Honky Chateau, que va ser disc d’or, amb el seu gran èxit Rocket man. The Beatles ja estaven separats des d’abril de 1970, però els seus components seguien les seves carreres en solitari: John Lennon publicà el doble disc Sometime in New York City, amb Frank Zappa i altres estrelles del rock; Paul McCartney havia creat el grup Wings i preparava el seu proper disc, Red Rose Speedway, llançat el 1973; George Harrison, publicà al Regne Unit (als EUA havia aparegut un any abans) el triple àlbum en directe Concert for Bangla Desh, amb la col·laboració de Ravi Shankar, Eric Clapton i Bob Dylan, un disc benèfic penalitzat per una burocràcia absurda; Ringo Starr tocà la bateria amb diferents amics i cantà dues cançons en la versió simfònica de Tommy. Els Rolling Stones, per la seva part, havien editat Exile on Main Street i tres discs recopilatoris. Pink Floyd posava música a La Vallée, pel·lícula dirigida per Barbet Schroeder i se tancava als estudis Abbey Road per començar l’enregistrament del mític The Dark Side of the Moon. També va ser l’any del debut de Roxy Music, el grup de Bryan Ferry i Brian Eno.
El 1973 esclatà la crisi del petroli i tot canviaria en el panorama musical.
