La història de l’òpera està fonamentalment lligada a la història d’Orfeu i Eurídice. Així, L’Orfeo de Monteverdi de 1607 succeeix cronològicament una primera Eurídice de Peri de 1600 i una segona de Caccini de 1602. Si aquesta història sembla inevitable en aquest moment crucial que veu el naixement del Barroc, és perquè el personatge d’Orfeu qüestiona la qüestió de l’enunciació i la retòrica, el caràcter performatiu de la parla i la seva eficàcia; de manera més general perquè es planteja preguntes estètiques, reflexiona sobre la qüestió mateixa de l’artista davant el seu art i el seu lloc en la societat.
El que és interessant en aquest personatge d’Orfeu és que no es pot dir que sigui així o així deçà. La psique d’Orfeu està lligada a les vicissituds de la vida, a les trobades que fa: Orfeu és alternativament heroi i transgressor, viril i efeminat, racional i boig. Les seves passions, els seus amors, les seves emocions són excessives, contradictòries, canviants. Està dividit entre els seus dubtes i un impuls poètic irrefrenable. Cada pas respon a una necessitat de transformació, metamorfosi, cada pas genera un canvi. Figura de l’artista insubordinat, Orfeu qüestiona el gènere i la sexualitat, qüestiona l’autoritat, la tradició, l’ordre moral. Però la seva set de revolta, provocació i transgressió també troba els seus límits en la seva aspiració de reconeixement social.
Vaig escriure la meva posada en escena al voltant del mateix personatge d’Orfeu, com una biografia. M’ho vaig imaginar en una habitació d’hotel que podria ser una de les habitacions de l’hotel Chelsea, com si Orfeu hagués precedit els Dylan, Cohen i Sid Vicious que també hi visqueren. Ens conviden així a compartir la intimitat i la vida interior d’un artista farcit de moments exaltats i moments d’introspecció en què tot sembla col·lapsar-se. Cada etapa és una oportunitat per descobrir retrospectivament un aspecte del personatge, no com en una novel·la iniciàtica sinó a través de capítols de la seva vida marcats per unes melodies emblemàtiques, cançons pop que van marcar la trajectòria d’aquest Orfeu, autor compositor.
L’Orfeo de Monteverdi està construït en una estructura arquejada que convergeix cap a l’aniquilació. I de fet, rebutjat per la societat per haver volgut trastocar els seus codis, Orfeu perd tot el poder d’actuar en l’últim acte i finalment decideix renunciar al món. El personatge abandona la seva pròpia recerca i el seu enfocament artístic. Però queda la música i la confiança d’un compositor que acaba de demostrar la seva capacitat per reescriure els afectes humans a través del seu propi llenguatge i un compositor que acaba de crear un gènere: l’òpera.
