Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCCCXCV)

Els sabis perceben allò que s’apropa

Ramon Muntaner.

MALES HERBES.

D’on em ve aquesta fascinació per això que la gent anomena “males herbes” i que per a mi són font de salut, de bellesa, d’aliment i de contacte.

Els inicis de la tardor amb tota la feina contra els llocs comuns em fa visitar l’itinerari d’aquestes plantes silvestres que m’han acompanyat tota la vida. Vaig a prop de la bassa del Penjoll per recollir els primers plantatges d’aigua o orelles de llebre. Els blets, que naixen entre els conreus, amb les tiges ajagudes i blanquinoses, em fan estremir.

Amb les borraginàcies hi tenc una tendència clara: sempre he dit que els pèls de la borratja no punxen i que el to verd grisós de l’herba berruguera m’entendreix. Els esperons de gat, amb la seva rigidesa em semblen l’exemple de la humilitat. Les flors púrpures del clavell de blat s’eixuguen bé i també les de l’arenària. Els pèls glandulosos del borrissol curen les al·lèrgies. El calzes inflats i globulosos dels colitxos, colissos o esclafidors em fan juguera.

El pèl de boc m’atreu. Les flors petites i en forma d’estrella del picapoll o picagallina m’hipnotitzen.

L’olor forta de la vulvària em mareja. La bova i l’espartet que creixen en les zones pantanoses dels aiguamolls del Pirata em sedueïxen perquè em fan recordar metàfores de la Crònica de Muntaner. Els caps blaus de vegades invadien la biblioteca dins aquell gerro modernista de Lalique.

Amb els bufallums, que collia en els camps d’alfals, feia volar les bruixes dins l’aire transparent.

Les males herbes són els receptacles de la meva revelació..

EN EL DESESPER.

No trobava consol enlloc. Aquest temps sense remei em deixava com escorxat. I quan ja no podia pus me n’anava cap al caminal dels caquiers per veure si entre el desgavell de les estacions del canvi climàtic alguns d’aquells fruits haurien pogut madurar. Hi havia escarabats d’un verd daurat i fosc aferrats a les boles carabassa. Em posava a collir els caquis com si fos l’única medicina per a la meva salvació. Collia caquis amb l’alegria del verd que entapissava el sementer i pegava aquelles alenades fondes d’una il·lusió del color de l’ambre com la carn d’aquells fruits tardorals que m’havien ensenyat a menjar amb una cullereta de plata.

Collia caquis i els paons m’envoltaven perquè els donàs l’ambrosia caramelitzada d’aquells arbres amb les fulles d’un verd fosc que a clapes s’havien tornat d’un vermell de la sang. Deien que eren molt bones en infusió per calmar les malalties respiratòries.

Collia caquis i a poc a poc sentia que el pantaix del pit em davallava a les totes i podia respirar les aromes del fonoll que creixia salvatge devora els pedrissos de passeig mentre el cel tot ple de niguls blancs em semblava un camp del paradís.

MIR LA BIBLIOTECA.

I puc imaginar-me perfectament que aquests milers de llibres són anònims, sense títols ni autors. Si no fos que la fragilitat dura més que la força que l’empeny et podria confessar que aquests llibres que m’envolten per totes bandes formen una correntia contínua en què tots els estils, tots els gèneres, totes les històries convergeixen i tots els protagonistes i tots els llocs queden sense identificar.

Els temps es lentifica quan aquests pensaments m’amaren com un alliberament inesperat. Em sent dins una clariana de mots que s’empenyen per no dir res. Caminador inútil per aquest bosc de paper embolicat de pensaments esvanits, foragitats, que s’evaporen quan més els mir amb la velocitat dels segles. Acaron amb impaciència els perfums dels ahirs en què aquestes obres em feren tanta de companyia i que ara són com a deixalles que suren damunt el Ganges on acabarem tots. Enfony els dits pels cruis dels lloms, per les rues del paper, per aquesta absència de significacions que forma i deforma els dies de l’atles de la meva vida.

DES DE LA MEVA FINESTRA MIR, PERPLEX, EL MÓN CADA MATÍ.

Intent fer un text complicat amb una brevetat i una lucidesa extremes, respectar l’economia verbal, per atènyer una certa mestria. No puc. Hi ha alguna cosa que m’empeny cap al caos, cap a la mandra, cap les aigües negres que em criden per engolir-me per sempre.

Intent que tot tengui el color que toca, que els noms i les coses coincidesquin, sense cap duplicitat. Escoltar les músiques de la bellesa, el tremolor propi, per entre nuus d’aigua i profunditats desconegudes.

No creus que som un cos d’imatges, de memòries i d’oblits, d’insistències a cada palpitació de les hores?

Intent trobar paraules retorçades que envoltin les cavitats buides del meu cos on ressoni el sentit.

O la seva absència.

HAHAHAHAHA!

AQUEST BLEIX AFADIGAT NO EM DEIXA VIURE.

Vull tornar a aquest grufar a les totes dins les nafres dels sentits. Vull escoltar l’afuada remor de les capçades dels arbres que arrelen pel cel com un desfici sord. Vull tancar aquesta pau dels fossars i de les aloses. Vull aquesta inaccció d’un pànic antic. Vull aquesta tristesa exacta que em consolava tant. Vull aquest dolor que ix com orbada natura. Vull aquesta fitora incandescent. Vull voler i doldre tostemps!

Compartir el artículo

stats