EL CERVELL CREIX AMB ALLÒ QUE LI DEMANA ESFORÇ.
Aquestes paraules són de la neurobiòloga Mara Dierssen, que també em repetia la frase de Santiago Ramón y Cajal: tots som escultors del nostre cervell. I quan li demanava què calia fer per mantenir el cervell en forma i ben potent em deia frases ben clares: “La primera cosa és utilizar-lo. Hi ha estudis en què s’ha vist que el nivell d’activitat cultural o social, i fins i tot el nivell d’exercici físic i una bona alimentació, tenen influència sobre la reserva cerebral o cognitiva, que fa que el declivi cognitiu associat amb l’edat es produeixi més tard o amb menys mesura. El cervell creix amb allò que li demana esforç. Ens hem de posar reptes: llegir una estona cada dia, aprendre un idioma, aprendre a cuinar, aprendre el que sigui, habilitats tècniques, manuals o de coneixements. Potser no pots modular tot el circuit, però localment pots reforçar connexions neuronals o debilitar-ne d’altres.” Les seves paraules em donaren mil i un cavalls de força perquè em confirmaren amb treballs científics de darrera generació que la lectura és una de les formes que tenen un impacte extraordinari en el nostre cervell i ens ajuda a ser més vius, més intel·ligents, més feliços, més savis, més comprensius, més deixondits, més compassius. En poques paraules, ens ajuda a viure. I per això, ficat dins els trebolins i les muntanyes russes d’aquesta allau de novetats de la rentrée, us aniré contant els llibres que més impressió m’han produït, que m’han sorprès més, que m’han ensenyat més.
Fa poc algú recordava que la 40 Setmana del Llibre en Català de Barcelona ocupa enguany 80.000 metres quadrats al Moll de la Fusta, l’extensió més gran que ha tingut mai, i també té rècord d’expositors (259), d’editorials participants (206), de volum d’exemplars presents (200.000) i d’activitats (300). Això em varen semblar unes xifres que, per un cantó, conviden a l’alegria i, per l’altre, ens fan veure que potser es publica massa per a un mateix nombre de lectors en català (que ha passat d’un 27,4 per cent el 2016 a un 32,4 per cent el 2021), de manera que les vendes per títol d’ara no tenen res a veure amb les de fa 10-15 anys. Llavors el conjunt de llibres se’l repartien entre molts menys i, per tant, cada títol venia molts més exemplars que ara de mitjana. Sortir ara a les llistes dels més venuts vol dir una xifra molt menor que llavors..
TÍTOLS EXPRÉS.
Vet aquí, a correcuita, algunes obres significatives. Obra completa, vol. 5: Llengua i literatura II: Època contemporània (Edicions 62), de Joan Fuster, ens dona una de les visions més renovadores i subjectives de la literatura catalana del segle XX. És una vertadera joia que ens acompanyarà tota la vida perquè amb una escriptura personalíssima analitza i explica molts de textos essencials sobre clàssics i moderns d’una forma clara, lúcida, crítica, reveladora en tot allò que per ell era la literatura. Xènius, Maragall, Riba, Carner, Foix, Villalonga, Espriu i Brossa són sedassats per la mà de mestre fusteriana i es converteixen en un allau de gusts i d’aproximacions íntimes. Allò que té molt bo, també, és el risc que pren amb escriptors novells (em dedica algunes línies molt elogioses a L’adolescent de sal) amb comentaris i apreciacions d’una finesa literària i d’una perspectiva esmolada i sucosa. Un clàssic que fa passar gust!
Els dies bons (Bromera), d’Aina Fullana, és tot un descobriment d’una escriptora novella. El llibre ve avalat per haver guanyat el premi València de l’Institut Alfons el Magnànim (2021) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2022). I el lector es troba cop en sec amb el monòleg d’un dels protagonistes, Xavi, drogoaddicte, manacorí, que et commou i et llança cap a les fetes d’una família –Martina, la dona, i Ariadna, la filla– travessada de conflictes i de dureses, de passions i de fondals. Els baixos fons de Manacor, les drogues que trastoquen i fan malbé les relacions humanes i una capacitat narrativa ben acurada i fresca amb tres veus d’una llengua falaguera i singular, fan d’aquesta opera prima d’una al·lota de vint-i-quatre anys tot un esdeveniment.
El balneari. Memòria d’una educació sentimental (L’Avenç), de Maria Campillo, és un llibre en què sentireu la veu d’una nina sensible que d’una forma planera i molt lírica ens conta els records més personals combinats amb els familiars de quatre generacions que varen viure en un establiment balneari –el Balneario de Guajardo– durant un quart de segle. La Campillo, quaranta-dos anys, professora de Literatura Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i autora de llibres excel·lents i molt ben documentats, històrics, sobre la guerra incivil, s’ha obert de pinte en ample per reviure una infantesa en què les llargues vacances al balneari la marcaren per sempre: els gaudis sensuals dels viatges en tren, el descobriment dels paisatges dels Monegros, la relació amb el germà Salva, les amigues com Marisa Marruedo, el cotxer Serapio, el germà de llet Adrián, i l’abuela Asunción i molts i molts més converteixen l’obra en un cofre de memòria que s’ha salvat gràcies a la literatura. Les històries familiars plenes d’un lèxic, d’una veritat quotidiana i d’una energia plena de veus ens mostren la gènesi i la decadència d’una època entre complexitats íntimes, econòmiques, sociològiques i generacionals que ens arrosseguen. Un llibre amarat d’encanteris que van cap a la ruïna.
I per acabar recoman a les totes quatre llibres d’una col·lecció de petit format titulada Fotogrames que ha començat l’editorial Flâneur. L’home de la multitud d’Edgar Allan Poe, traduït per Dolors Udina; Vida, obra i bogeria de Friedrich Hölderlin de Wilhem Waiblinger, traduït per Pilar Estelrich; Una temporada a l’infern de Rimbaud, traduïda per David Cuscó; i Kafka de Walter Benjamin, traduïda per Pilar Estelrich, són petites peces mestres que us poden donar savieses i alegries verbals a voler. Totes són exquisides, amb uns traductors esplèndids. Valen l’alegria!
