«Però qualsevol cosa que diguem sobre les característiques generals d’una ciutat, sobre la seva ànima o la seva essència, finalment es converteix, de manera indirecta, en una confessió sobre la nostra vida i, especialment, sobre el nostre estat espiritual, La ciutat no té un altre centre que nosaltres mateixos.» pàg. 416
Som davant d’un llibre gens fàcil de classificar, novel·la històrica i biogràfica, la ciutat és viscuda, des de la infància, com quelcom central a la vida de l’autor; la família, culta i benestant, els pares, l’àvia, la matriarca que va quedar vídua jove i, va fer front al destí dels seus; el patrimoni que l’avi, enginyer, va consolidar es va anar perdent en la generació següent. Quan l’autor és un estudiant d’arquitectura, formació que abandonarà al tercer any, per dedicar-se plenament a l’escriptura, l’àvia diu d’ell:
«Si Déu vol, algun dia tindrà molt d’èxit a la vida i, com el seu avi, aconseguirà que el nom de la família Pamuk es pronunciï amb respecte.» pàg. 143
Assistim a la decadència de la ciutat, els incendis són una constant, un trist espectacle que forma part de quotidianitat, Pamuk des de molt petit està obsedit per les imatges antigues d’Istambul, observa els gravats, més endavant, els seus itineraris, per tots els indrets possibles, són viscut amb una consciència extrema; lector de tots aquells als que la ciutat colpir i van deixar constància del seu pas per Istanbul, Flaubert, Gautier, Montaigne, Thoreau... L’edició que tenim a les mans ens és presentada amb fotografies familiars i històriques, amb gravats, tan importants a la formació de l’autor.
Pamuk és un home culte, occidentalitzat, que com la seva ciutat pertany a Àsia i Europa, una mirada objectiva, crítica i apassionada a l’hora:
«La meva por no era temor de Déu, sinó, com la de tota la burgesia laica turca, temor de la ira dels que creuen massa en Déu.» pàg. 215
Una recomanació sense reserves, potser alguns lectors coneixen el text, però som davant d’una edició que no podem obviar.
