HE FET UNA ENQUESTA.
Aquest mes d’agost de MMXXII, quan hem sofert alguns dels pitjors tsunamis de calor de tot l’estiu (de tota la vida?), m’he dedicat en moments perduts a demanar a persones diverses les seves lectures. He passat molt de gust perquè he envestit a gent coneguda i desconeguda segons el dia i l’humor. Els he explicat que ho faria servir per aquesta crònica però que només esmentaria les inicials. Tots hi han estat d’acord. J. A., una al·lota molt jove, que comprava a la Llibreria Embat i em va dir que era infermera, em confessà: “el mes d’agost he llegit una joia de Marta Vives, Diguem-ne amor (Ara Llibres), que són dotze històries reals que semblen ficcions. Narracions amoroses des de tots els vessants, escrites en tercera persona i que passen a Barcelona. M’ha encantat. El recoman a persones de totes les edats. És entretingut i et mostra noves formes d’amor.”
Un pare de família, M. F., de mitja edat, es trobava a una taula del Club Nàutic de l’Arenal davant la piscina amb un llibre a la mà. Em deixà mirar el llibre, Ràbia (Proa) de Sebastià Alzamora: “M’agrada molt perquè veig que passa per aquí mateix encara que no surtin els noms reals. I la història d’un home amb una cussa que nom Taylor la trob emocionant. Hi ha molta de mort i molta de vida en aquestes pàgines. L’ambient és acollonant: xalets adossats, construccions, piconadores i entremig molts de turistes, botigues de souvenirs, hamburgueseries, llocs de tatuatges, supermercats i olor d’oli de coure’s al sol. Un lloc impersonal, degradat, fet malbé, on encara passen coses. Això que ens enrevolta. I està contat amb passió i força. Un bon llibre.” .
MÉS LECTURES.
Una amiga que té molt bon nas pels llibres i que s’acaba de jubilar n’ha llegit una tracalada. C. S., m’amolla que no va a nedar perquè aquest sol crema massa i es dedica a llegir a la seva terrassa on sempre bufa l’embat. “He devorat El bosc de la nit (LaBreu Edicions) de Djuna Barnes, que és un novel·la de l’any 36 del segle passat d’una escriptora tan avançada que sembla d’ara mateix. Té uns temes magnífics: reinventar el passat per aspirar a un altre futur possible; la nit a les ciutats, únic espai de llibertat; transformar la llengua per transformar la societat i l’Amor en plural. Val l’alegria. I la traducció de Laia Malo un prodigi! També m’ha entusiasmat la darrera novel·la de Virginia Woolf, Entre els actes (Cal Carré) que, amb un tema ben elemental com la funció anual d’una obra d’aficionats que explica la història d’Anglaterra a la casa de camp dels Oliver, ens descriu un conjunt de personatges ben anglesos que amb una prosa lírica i plena d’humor, ens ofereix un fresc inoblidable. La traducció de Marta Pera Cucurell és una joia.” Em trob la filla d’un amic, T. A., una jove intel·ligent que fa feina de gestora cultural en una conselleria i, quan li deman els llibres que ha llegit el mes d’agost, em diu que m’enviarà un uatzap amb la llista. M’assegura que tots les li han agradat molt i que els ha assaborits amb gust. Quan veig els volums que m’envia em dona una alegria de no dir perquè em tem que la lectura impregna moltes de les seves hores. Deborah Levy, El coste de vivir (Literatura Random House), que va ser Prix Femina 2020 i és l’autobiografia en construcció d’una dona d’un talent extraordinari, una humanitat generosa i unes idees esmolades. Tess Gallagher, El puente que cruza la luna (Bartleby Editores), una poeta amarada de sensibilitat i fervor amb versos reverberants d’humor i gràcia. Raymond Carver, De qué hablamos cuando hablamos de amor (Anagrama). Una col·lecció de contes del mestre de la narració curta contemporània. Jia Tolentini, Falso espejo: Reflexiones sobre el autoengaño (Planeta) Una dona assagista que ens mostra els conflictes contradiccions i canvis del nostre temps. Crec que hi ha molt de material sensible en aquestes lectures estiuenques.
VICENÇ PAGÈS, S’HA MORT UN ESCRIPTOR DE BON DE VERES.
Quan filava aquesta crònica m’arriba per telèfon la mala notícia. Un de les veus més fermes, riques, complexes i innovadores dels escriptors que nasqueren el 1963 ens acaba de deixar. A més d’escriptor era crític literari i professor universitari de literatura. El vaig conèixer el 1975 quan em va fer una entrevista i la seva lucidesa em va impressionar. El 1990 amb la lectura del seu primer llibre de contes, Cercles d’infinites combinacions, tenia tots els trets de la seva futura obra: una llengua original i experimentadora, una gran ambició, brillantor, trencament i una epifania verbal intensa. Era curiós i sensible. Li agradava el risc i la recerca sempre seguida de nous camins.
En deu anys va rebre el Premi Sant Joan per La felicitat no és completa (2003), el Mercè Rodoreda per El poeta i altres contes (2004), el Crexells per una novel·la extraordinària, Els jugadors de whist (2009), i el Sant Jordi per Dies de frontera (2013). També va rebre el Premi Nacional de Cultura el 2014 i quan li donaren va dir paraules alades: “Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure. Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor.” Quan mor un escriptor com Vicenç Pagès, bo, literalment i en tots els sentits, el rellegesc tot d’una. No t’oblidaré mai, Vicenç!
