Format de luxe, paper de gran gramatge, profusió d’imatges, gran qualitat fotogràfica, fins i tot il·lustracions específiques per a les portades dels vinils de què parla el llibre. Tot això conté Monstres desagraïts: cinquanta històries per estimar, encara més, la música. Títol que no és sinó una variant de la tria primera, com així es menciona a alguns capítols: Déus i monstres. Subtítol que aproxima molt al contingut: cinquanta històries elaborades a partir de cinquanta discos de quaranta-nou músics amb els que el punxadiscos eivissenc Joan Ribas ens mostra la seva visió de la música dels anys setanta. És la seva cosmogonia particular, amb la que ens fa, sense cap mena de dubte, una història de la música. Instructiva, didàctica, encoratjadora per a fer-nos escoltar aquesta relació de discos.
Si qualque cosa manca al llibre és precisament la play-list, ara mateix desitjable en format spotify; l’altra cosa que li manca és la continuació. La dècada dels setanta és especialment significativa, i permet no només entendre d’on veníem –en allò musical– sinó on podíem anar, després d’allò. Però és que –hores d’ara– ha succeït això i més, i una segona part que l’autor menciona com a possible, sembla urgent un cop arribat el final.
Ja he avançat que el material que s’inclou són cinquanta discos i quaranta-nou músics. Una tria que pot arribar a ser discutible, però que sobretot permet pensar, escoltant aqueixa música, i reflexionar si nosaltres faríem la mateixa selecció. I un únic músic a qui dedica dues entrades, malgrat que en realitat és l’ànima per què transita aquesta evolució de la música a la segona meitat del segle XX: «Miles Davis com el gran canalitzador de l’art» en paraules que Joan Ribas diu en referir-se al que podia oferir Chick Corea, però que suren per tot el llibre. Miles com el referent dels canvis i de la gran evolució de la música a partir de la revolució del 68. «Ell ha estat una icona, una inspiració i un mentor per a mi» −són paraules robades a Chick Corea que, això no obstant, expliquen molt bé l’esperit d’aquests cinquanta posts amb estructura de xarxes digitals, de manera que hom pot fer una lectura lineal o tanmateix obrir el llibre per qualsevol pàgina i deixar-se endur –això sí– escoltant la proposta musical.
Què he après jo d’aquesta lectura? A escoltar, a comparar i a relacionar temàtiques musicals que –més enllà de la clàssica– afirmen el fet musical i ens expliquen a nosaltres. Sense aquesta música, res del que sona ara no existiria; tampoc nosaltres seríem els que som. Relativitzant la presència d’Eivissa a aquesta història –que hi és– i universalitzant la música i la manera d’entendre-la, a partir de la lectura que d’ella ens proposa un discjòquei eivissenc i pel mateix, alhora universal, com la mateixa música que ens proposa.
