No fa gaire vaig llegir que, pel que fa a la cançó dita d’autor, Mediterráneo, de J.M. Serrat, és potser la millor composició que se n’ha fet mai. És possible, però hi ha altres cançons que remeten igualment a una mediterraneïtat profunda i més de terra endins, com aquella que recorda la dura tasca dels pagesos i que Maria del Mar Bonet va recuperar en un dels seus temes més reeixits, la lletra del qual diu “A Aubenya segaven ordi / un mes davant Sant Joan / i com veien es camp tan gran / cridaven misericordi”. Aquest és el paisatge que, al meu parer, va honorar Gaspar Riera (1922-1993), de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement i a qui el seu únic fill, Miquel Àngel Riera Ximenis, ha volgut retre un merescut homenatge a través de tota una sèrie d’actes que conformen aquesta efemèride.
No fa gaire la meva parella i jo anàrem a l’exposició que, emmarcada en les activitats del centenari de l’artista, s’exhibeix actualment al Museu de Porreres i que romandrà oberta al públic fins al proper 16 d’agost. L’exposició, que es troba ubicada al primer pis del Museu, no decep en absolut a qui s’hi acosta per conèixer, ni que sigui per curiositat, l’obra d’aquest singular artista mallorquí. Hi ha una fotografia de Gaspar que crida especialment l’atenció: el pintor hi apareix en primer pla, fumant en pipa i davant d’un cavallet amb un llenç sobre el qual es disposa a plasmar el paisatge que té al davant. Aquest paisatge ens resulta familiar; en Miquel Àngel, a través d’una esplèndida visita guiada, ens aclareix que es tracta d’Estellencs, localitat on va néixer el pintor. Però curiosament Riera no mira cap a allò que constitueix l’element més característic –i potser també més tòpic– de l’indret, els penya-segats de la marina estellenquina, a partir dels quals s’obre un horitzó de blaves reminiscències mediterrànies. Gaspar prefereix adreçar la seva mirada cap a l’interior, allà on trobarà el que a la llarga constituirà el leitmotiv de la seva pintura i al qual consagrarà la seva original i exquisida sensibilitat: el camp mallorquí, les extenses quarterades conrades en parcel·les meticulosament dissenyades, tal com encara ara les podem apreciar quan aterram en avió en sobrevolar l’auster i dilatat Pla de Mallorca.
El fill ens explica l’evolució de son pare pel que fa al tractament d’aquest paisatge a través de diferents etapes, les quals oscil·len entre un cromatisme primerenc i de línies explícites (en són una bona mostra, precisament, els quadres dedicats a la foravila de Porreres i altres indrets de Mallorca, com ara Felanitx o la “muntanya santa” de Cura) i la recerca d’una expressió que va més enllà de la simple contemplació del paisatge, estil que es correspon amb l’etapa més professional de l’artista i al qual pertany el quadre que duu per títol “Camí d’Orient” (1964), un dels més destacables de la mostra. Pintava molt, en Gaspar, era el que millor sabia fer; per això no dubtava a recórrer tants de quilòmetres com fossin necessaris per tal de copsar l’essència d’aquest paisatge ple de matisos ocres i groguencs tan característics en la seva obra, d’aquestes garbes que tots hem contemplat alguna vegada a l’inici de l’estiu en passar a peu o en cotxe prop d’un camp tot just acabat de segar. Diu en Miquel Àngel que el gran mèrit de son pare consisteix a plasmar el paisatge mallorquí tal com és, viu i ple de colors. Jo hi afegiria que es tracta d’un paisatge pregonament sentit, a la manera en què un poeta o una poetessa experimenta una emoció abans de plasmar-la sobre el full a través dels mots amb què tractarà d’expressar aquell sentiment tan personal. L’única diferència és que Gaspar Riera ho va fer a través de la paleta i els colors –tot i que no descurà la literatura ni la fotografia, a les quals dedicà generoses i prolífiques estones–, una combinació que sens dubte seduirà qui s’acosti fins al Museu de Porreres o qualsevol altre dels indrets a través dels quals itinerarà l’obra del que potser ha estat l’últim paisatgista mallorquí, tal com afirma el seu fill amb una barreja de sentiment i orgull que només pot sentir qui estima l’art i tot allò que d’humà i pregonament essencial hi ha al darrere.
He volgut referir-me intencionadament a Gaspar Riera com a l’últim bohemi, evidentment sense cap intenció de menystenir-lo o de rebaixar la seva indiscutible qualitat artística. Cerc al diccionari (DIEC2) el significat de la paraula bohemi i trob el següent: “Artista, home de lletres, etc., que, deslligat de les convencions socials, malviu del seu ofici.”. Crec que no vaig gaire desencaminat: Riera hagué de treballar de valent per sobreviure, primer en un hotel de cala Major, més endavant com a corrector al diari Última Hora i finalment a la Llibreria Tous com a comptable. Però sempre que podia prenia els atapins i agafava el tren –no tenia cotxe, llavors encara era un luxe– per anar a fer allò que més li agradava: pintar l’ànima de Mallorca, aquest paisatge que fins no fa gaire va constituir el nostre principal actiu econòmic i patrimonial, i que si no feim res per evitar-ho corre el perill d’esdevenir una simple i tòpica imatge de postal.
Tanmateix sempre ens quedarà l’obra de Gaspar Riera. I tot gràcies a la feina i el compromís del seu fill Miquel Àngel, a qui només mou el desig de preservar la memòria de son pare per a les generacions futures, d’una banda, i de donar a conèixer la ingent obra de qui va ser un dels grans paisatgistes de la nostra illa, de l’altra.
P.S.: per conèixer més sobre els actes del centenari i l’obra de Gaspar Riera podeu visitar el web https://campsite.bio/gasparriera
