Un dels grans retrets que es fa a gran part de la filosofia del darrer segle és que els seus textos estan impregnats d’una cripticitat, innecessària en moltes ocasions, que els fan gairebé il·legibles, inclús pels mateixos experts en la matèria. Potser per això, Byung-Chul Han (Seül, 1959) s’ha erigit en un dels filòsofs contemporanis més llegits, ja que a diferència de molts dels seus companys, és capaç de transmetre idees filosòfiques d’una manera senzilla, directe i clara.
A La agonía del Eros (Herder 2014), un breu, però intensíssim assaig, Han es planteja quina és la naturalesa de l’amor i les relacions amoroses (eros) en el món de la hipermodernitat i l’hiperconsumisme. Per tal propòsit l’autor sud-coreà es fa servir de manera encertada d’obres de Lars Von Trier, Brueghel, Wagner o Flaubert. I de pensadors com Hegel, Foucault, Agamben, Plató o Illouz, entre d’altres.
Durant els primers capítols Han analitza les principals causes que han duit a l’amor (eros) a la seva situació agònica. Per l’autor sud-coreà, en el neoliberalisme els individus han esdevingut subjectes profundament narcisistes que es conceben a si mateixos i a les seves relacions amb el món i les persones, com a productes per ser consumits. Segons Han, durant el segle XX vàrem passar de la societat disciplinària, que es caracteritzaven pel verb «deure» i basada en imposicions i prohibicions, a la societat del rendiment, que es caracteritza pel verb «poder», i en la que el mateix subjecte és el principal responsable del seu rendiment i el seu èxit com a empresari. Aquest viratge fa que subjectes es concebin a si mateixos com lliures, però el rerefons, segons Han, és que el sistema socioeconòmic els ha convertit en els seus propis amos, ja que s’autoexigeixen a si mateixos el que abans els venia imposat des de l’exterior.
Una de les conseqüències d’aquesta societat és la seva tendència a igualar objectes, persones i relacions. Segons Han, aquesta igualació de la realitat es dona quan, algú o alguna cosa, és privat de la seva negativitat i és concebut just des de la seva positivitat. La negativitat és tot allò que no volem o desitjam d’alguna cosa o algú, aquelles característiques que formen part de l’alteritat, però que no formen part de la nostra fantasia o idea de l’alteritat, com per exemple la brutícia en el sexe. Tota alteritat és així anivellada i igualada mitjançant la seva positivització, això és, mitjançant la seva conversió en producte de consum. Així, es produeix la impossibilitat d’estimar a l’altra persona, ja que la seva alteritat ha estat anul·lada i el que ha quedat és un conjunt fragmentat del que volem consumir d’ella. La pornografia seria l’exemple més paradigmàtic d’aquest procés, perquè en mostrar en excés la imatge sexual, es profana tota possibilitat d’erotisme i fantasia, i es redueix a l’altra persona a la categoria d’objecte que ha de satisfer les meves expectatives i el meu plaer.
Aquest mort agònica l’eros resulta ser així el símptoma d’un canvi de paradigma de les nostres relacions amb els altres i amb el món. Una crua demostració de la deshumanització de la realitat i del procés de mercantilització de la vida.
