La Fundació Musical ACA de Búger ha reprès amb força la seva activitat. És un gust fer-se ressò de la represa, que fa retornant a la periodicitat estable de la col·lecció bianual Veu de Poeta, amb el compromís contret d’antic amb el poeta inquer Lluís Maicas.
Miquel Àngel Tortell Frontera, com a president de la fundació, en fa la presentació d’aquesta col·lecció que s’inicià el 1999 amb el número 2 (la veu de Biel Mesquida; el número 1 es reserva encara per a la d’en Blai Bonet). El que «pretén ser un reconeixement a tota una trajectòria poètica ja consolidada» arriba ara al número catorze amb aquest Pluges de fang.
Antoni Gost, com a director de l’Aula Poètica, fa un pròleg al volum des del seu sentiment també de poeta, tot recorrent textos d’Antoni Caimari Alomar, Joan Brossa o el mateix Lluís Maicas, pregàries a la Serra de Tramuntana i al cinema, per endinsar-nos en aquest recull on som «xops de pluja de fang».
El volum que tenim a les mans és una acurada edició de tapa dura i format cd-llibre, que inclou els textos i l’enregistrament sonor dels poemes de Lluís Maicas, però a més, també les traduccions, fetes, al català, per Neus Canyelles, i a l’anglès, per D. Sam Abrams. L’il·lustren els dibuixos de Tòfol Sastre.
Pluges de fang recull trenta-sis poemes de Lluís Maicas datats el 2021, però que a manera de recorregut personal, l’expliquen a ell i al nostre entorn. Aquesta pols d’arena del Sàhara que ens fa sentir-nos tan prop del desert.
On tot el que volem que ens enrevolti pot ser considerat família, on hem d’entendre quina és la manera de pujar i enfilar-se més perillosa, perquè aquest recorregut vital, on Maicas ja diu haver fet el triple salt mortal des que va partir el 1954, ens fa acceptar clàusules absurdes quant als requisits de la funerària. Perquè tot s’ha de preveure, i la mort és un tema cabdal a aquests poemes; sense rancúnia, «entre l’aixopluc i la intempèrie / hom recorre un pas / que va de l’escalfor a la indigència». Aprenent a viure amb els corrents d’aire i els seus camins, malgrat que poguem sentir-nos (i és una figura que repeteix) com a extraterrestres, en «liquidació per defunció provisional».
Homenatge a la figura del pare fa en Butaca d’espera, un retrat quasi pintat de qui −vida viscuda− espera la mort, fins que aquesta arriba. I dels succedanis en què aprenem a reinterpretar tot el que ens passa, malgrat que a vegades, sia amb ulleres d’ombra: «són la seva personalitat de treure i posar». Dissort, malastrugança caben a un repàs de maneres d’entendre i viure el món. El millor, la metàfora de la transició entre els botons i les cremalleres, tot de temps confusos, que ens du a la llimona que aspirant a més, acaba en llimonada.
