XAFOGOR I CALITJA.
¶Si s’ajuntassin tots els «t’estim» que es pronuncien aquest moment en el Món, si quan acabassin de sortir de la boca volassin com ocells, el cel s’enfosquiria i no es veuria ni el cel, ni el sol, ni la lluna, ni les estrelles, i la humanitat se sentiria tancada dins una capsa. Et vaig dir t’estim quasi per inadvertència o perquè tenies un aire patètic aquell horabaixa al caló dels Fonys i jo travessava una d’aquelles regles doloroses que em deixaven estormiada molt de temps. No em temia de res. Em sentia tancada dins una cambra negra. Sé que hi havia forats a la porta emperò no deixaven passar ni gota de llum. Em sabia fermada a un llit. Podia moure un braç, res pus. Tota la resta del meu cos em feia mal. No sabia el temps. Ni el temps que feia que estava allà tancada. Ni el perquè. Ni quan podria sortir. Ni què havia fet. Havia assassinat algú. Havia tirat la meva germana pel mirador dels Trescadors. Havia cremat els meus pares dins el bmw. Segur que allò no era un hospital sinó una presó. No sent cap renou. Hi hauria d’haver policies o infermers, però no se sent res de res. I quan em duen el menjar no veig ningú. I quan deman coses no em responen. I quan crid com una eixelebrada no hi ha ni un petit eco. M’has despert amb la calitja que t’entrava per tots els forats del cos i has fet un gran alè. Per què els somnis s’havien convertit en certeses? Per què els recordaves d’aquella forma tan clara que et feia por?
REGAL.
·Mir la filera de cotxes i em sembla una processó de Setmana Santa. Lalà em duia a veure els encampinorats del dijous sant i em contava unes històries que no tenien res a veure amb les de l’escola: allò era un ball de desfressos i una festa de complicitats. Mir la boira espessa i negrenca que tapa les muntanyes i els calfreds em recorren l’espinada quan pens en aquell garriguer d’infern contat per Lalà amb les expressions més tenebroses i humanes que de paraula puguin ser dites. Lalà havia començat de molt joveneta a fer feina a la casa familiar, era neboda d’una cuinera felanitxera. Havia quedat òrfena quan els seus pares s’estavellaren amb el seu seat sis-cents. Primer va ser la meva teta i després mumare l’agafà com a dama de companyia. Mir la pluja i veig Lalà com una imatge de quan tenc nou anys i he de fer la primera comunió; em diu: «Vine, Felip, anem al porxo. Et vull mostrar una cosa.» M’agradava pujar amb ella al conjunt de sales i sales plenes de mobles vells, de baguls, de cortinatges i de mil i una andròmines que ocupaven les golfes de Can Desmur. Allà havíem passat moments extraordinaris escoltant les campanes de la Seu, mirant els nius de les valzies, espolsant un mirall o obrint un canterano ple de vestits amb els quals ens desfressàvem i corríem i rèiem com orats. Aquell horabaixa Lalà em dugué davall el cobricel d’un llit entorcillat. Lalà, amb la lentitud d’un ritual ancestral, es va anar despullant. Mentrestant m’acostava al seu cos i m’acaronava amb tota la calidesa del món. Jo assistia a aquella metamorfosi amb l’enlluernament d’un sol d’estiu. Record que sentia una tebior per tot el cos com si la cambra fos una platja i el cos de Lalà el mar vertiginós on em llançava entre les ones bategants dels nostres cors accelerats. No sé quin temps va durar aquell prodigi. Vaig nedar i nedar entre els seus braços, entre els seus llavis, entre els seus mugrons quasi negres, entre el seu sexe humit, entre les seves cames, entre els seus llargs cabells com si hagués recorregut totes les estacions de la felicitat. Quan davallàrem les escales em mormolà: «Aquest és el meu regal de primera comunió.»
TREN.
¸Aquella maquinota tan grossa i tan negra com un drac de les rondalles que esbufegava tirant vapors blanquíssims, amb els vagons de fusta plens de finestrelles de vidre, del tren de vapor de Palma a Santa Maria va ser el primer mitjà de locomoció amb el qual vaig travessar les terres de Marratxí. Des de ben petit m’agradava mirar, escoltar i xerrar. I em record damunt els braços de mumare aferrat al vidre veient passar les darreres cases de Ciutat i entrar als camps que duraven només una estona i s’aturaven cop en sec a l’estació des Pont d’Inca. Volia que em deixassin obrir el vidre per poder treure el cap. Mumare deia que pensàs que m’entraria als ulls aquella carbonissa que em feia plorar. I m’entusiasmava travessar ametllerars, garroverars i camps sembrats de blat i, sobretot, mirar la serra de Tramuntana, aquella escenografia gegantina on col·locava totes les batalles, els gegants, els reis i les aventures exòtiques i llunyanes.
Sempre m’entrava una busca de carbó que tirava la màquina dins un ull. I me’l fregava a les totes fins que mumare em duia al lloc comú i amb un poc d’aigua em tornava la vista. I aquí li demanava per quedar una estona amb ella al replà que hi havia a la sortida del vagó. Perquè després de l’aturada as Figueral vindria aquella possessió que era un immens castell encantat: Son Sureda. No podré oblidar mentre visqui el perfum i les fileres blau liloses dels espígols florits que omplien tot el panorama del camp infinit amb la possessió al fons. Puc dir que per la porta de la postal dels espígols de Sonsuredalàndia vaig entrar al país de l’amor i el gust dels paisatges.
Post scriptum que no hi té res a veure. Avui, dia 14 de juliol de MMXXII, a les vuit del vespre a la Sala Directori de Can Gelabert de Binissalem (Carrer de la Portella, s/n), el pintor Pep-Maür Serra inaugura la seva exposició Sementers d’or-di. Hi estau, tots, convidats!
