Ahores d’ara sembla ficció i, tant sols, han passat dos anys. De sobte, ens va aglapir a tots, sense capacitat de reacció. Avui, tot continua amb normalitat com si res hagués passat, com si res passés. Sols aquelles famílies que perderen els seus éssers estimats ho recorden amb tristor i amb l’angúnia de no haver pogut acomiadar-se. Ja no hi ha xifres, ja no hi ha rodes de premsa de les autoritats, però continuen els morts i els malalts.
Prova de Foc. Relats de Pandèmia, és una obra coral: Lourdes Durán, Gemma Marchena, Carme Moreno, Mar Nuñez, Jaume Oliver, Dan Piris, Marta Torres, i JM Vidal-Illanes, ens regalen un recull de relats breus que expliquen, des de la ficció, diferents maneres de veure i d’afrontar aquella situació.
Són perspectives diferents amb el nexe d’unió de la Pandèmia. Per un petit tast, unes paraules sobre cada relat que ens obriran les ganes de continuar llegint. Lourdes Durán ens condueix a través de cartes a la notícia d’una mort. Gemma Marchena, de la Beatriz i de l’origen. Carme Moreno parla sobre el benestar, o no. Mar Nuñez, intenta ser despietada. Jaume Oliver surt a l’escenari, Dan Piris ens fa viatjar amb la immigració. Marta Torres canvia els naixements per les morts i, Vidal-Illanes espera a l’andana del tren.
En alguns dels escrits, la COVID i les seves conseqüències devastadores hi són ben presents, d’una manera brutal. La realitat dels malalts i l’ombra de la mort apareixen de manera impecable. Personatges que, d’una manera propera, varen viure les pèrdues i l’estrès d’aquells dies, sobretot els sanitaris. Però també hi són presents les relacions de parella i les pors als canvis. Els humans estam fets pels hàbits, que ens donen seguretat i estabilitat. Allò nou i desconegut ens atemoreix. I en l’estretor dels espais que ens va dur el confinament hi afloraren els sentiments més empàtics, però també els vestigis més amargs amagats al fons del nostre cervell. Els records, les anècdotes, la solidaritat, també hi són presents.
Tots ells ens recorden que som febles, que el silenci, la solitud i la buidor no són del nostre grat. Fins i tot ens fan por.
Aquest aplec de Balafia Postals, és una interessant forma de mirar el passat. No s’ha de deixar de llegir quan pensam que tot s’ha aturat i el cert és que tot continua i tots hi estam exposats.
