Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Història

Una història mal contada

És important presentar i fer accessibles obres sintètiques divulgatives, destinades al gran públic

BERNAT MOREY I COLOMAR. Història de la vida a Mallorca. Documenta, 240 pàgines, 22 €.

El llibre Història de la Vida a Mallorca – Apunts de Geologia i Paleontologia, del Doctor Bernat Morey Colomar (Edicions Documenta Balear, 2022, 237 pàgines) se’ns presenta com a un resum divulgatiu dels estudis científics dels darrers 200 anys sobre la història geològica de Mallorca. Al final del llibre, l’autor es demana si ho ha aconseguit. La resposta, en la meva opinió, és clara i rotunda: no.

És important, molt important, presentar i fer accessibles obres sintètiques divulgatives, destinades al gran públic. És una activitat necessària de projecció cultural (la divulgació científica és una activitat de projecció cultural, malament algunes persones no la veuen com a tal). És un deure dels investigadors. Pot arribar a ser un subproducte molt ben valorat de les recerques. Dit això, no tot val en divulgació. El que es pretén divulgar ha de ser científicament correcte, ha d’estar ben escrit, i s’han de cuidar tot el possible tots els detalls (i fins i tot procurant fer tot això és possible que es coli alguna errada!). El lector que llegeix un llibre de divulgació espera que el seu contingut sigui com a mínim correcte, a més d’interessant. Si el que es transmet destil·la ignorància -que, com es diu, és atrevida-, supèrbia -pensant que tot el que es diu és correcte i que està ben presentat- i negligència -per no haver revisat adequadament el text-, tenim un problema: ens trobam davant una obra mal feta. Una obra de divulgació mal feta és descoratjadora per als lectors que se n’adonen i enganyosa per als que no se n’adonen.

El llibre que ens ocupa és molt mal de recomanar. No resulta agradable haver de fer aquesta ressenya, però no fer-la pot ser interpretat com una acceptació velada de l’obra. Crec, a més, que el silenci només ens du a la foscor. La Història de la Vida a Mallorca és un llibre carregat d’errades, contradiccions, invencions, i mancances. Fent una lectura ràpida d’uns pocs capítols he trobat tantes errades que només es poden explicar per una actitud negligent en la seva producció. Negligent per part de l’autor i de l’editorial. El llenguatge no és adequat, arribant a ser barroer. Hi ha errades repetides en noms de persones (per exemple, “Stephen Hawking” és anomenat sempre “Stephen Hawkings”, afegint una essa final). Hi ha errades repetides en noms de les espècies (per exemple, Persististrombus bubonius –una espècie de significat singular al Pleistocè de Mallorca– és denominat sempre Persitistrombus bubonius; en aquest cas li falta una essa). Hi ha dotzenes d’exemples de noms científics mal escrits. S’expliquen moltes coses inventades, mancades de base científica. Es posa en boca d’altri coses que aquests mai han dit (per exemple, el Dr Morey posa en boca de Stephen Hawking que el big bang va succeir fa 5.000 milions d’anys)...

No seria just dir que hi ha errades a totes les pàgines, però n’hi ha a moltes. Veiem uns pocs exemples en només unes poques pàgines:

  • es diu que Lluis Gasull va fer una Tesi (p. 199).

No la va fer mai.

  • s’explica (p.197) que: “L’any 1901, els zoòlegs Oldfelt, Thomas i Bullen localitzen ossos fòssils en diverses coves mallorquines. Un d’ells (hi ha distintes versions sobre si fou un o altre. Qui sap si foren tots tres alhora) comunicà a la paleontòloga també anglesa Dorothea Bate l’existència de bretxes ossíferes al Llevant de l’illa”.

L’autor s’inventa tot aquest relat. No es tracta de tres persones, sinó de dues (!): una és Oldfield (no Oldfelt) Thomas (qui va visitar Mallorca el 1900, no el 1901) i l’altra és el Reverend Ashington Bullen (qui visità Mallorca el 1909). El primer era teriòleg i va obtenir fòssils de mamífers procedents de les mines de carbó (no de coves; Oldfield Thomas en va visitar exclusivament una, la cova de ses Ratapinyades, del Puig de Santa Magdalena, Inca, per recollir ratapinyades i no diu enlloc que hi trobàs bretxes ossíferes). El segon era malacòleg, i tampoc va trobar fòssils a les coves, però sí va veure bretxes fossilíferes a l’exterior. Aquest darrer fou qui va informar na Dorothea Bate.

  • a la mateixa pàgina 197, s’explica que Bate “Encara vint anys després (1944) troba un altre micromamífer també ja extingit: una rata cellarda o Nesiotites hidalgo.”

Dorothea Bate no va trobar Nesiotites hidalgo el 1944. Només va fer tres viatges a les Balears, tots tres entre 1909 i 1911. Nesiotites hidalgo no és una rata cellarda (un rosegador), com diu l’autor, sinó una musaranya (un insectívor).

  • A la pàgina 200 es parla de les possibilitats de trobar un Myotragus “embalsamat” a la cova Estreta.

Això és erroni, ja que mai es va parlar de cap “embalsamament”, sinó d’una possible momificació natural, cosa molt diferent.

  • A la mateixa pàgina 200 es parla de: “una òliba gegant i una gran àguila eivissenca que devia ser, imaginem, el terror dels Myotragus”.

És imaginació desbordada: l’única àguila que s’ha trobat fòssil a Eivissa és l’àguila marina (Haliaeetus albicilla), espècie que mai ha estat trobada al Pleistocè de Mallorca.

  • Al final de la pàgina 200 i començaments de la 201 hi ha un relat suposadament basat en els jaciments de cala Morlanda i na Burguesa-1.

S’atribueix a una mateixa fauna les troballes realitzades als dos jaciments (sense dir que representen dos moments diferents i que no es troba el mateix a les dues localitats), i a més s’afegeixen espècies que no s’han trobat a cap d’aquests dos jaciments, sinó procedents d’un tercer jaciment de Mallorca que no s’anomena, i es mesclen amb espècies que es diu que també han estat citades al “Miopliocè de Menorca”.

A més, a la pàgina 2001 s’identifiquen com autors de la interpretació que presenta: “Bover, Ramis, Alcover, Bailon i altres”.

Posar en boca d’altres coses que mai han dit és mentir, i és difamar quan es posa en la seva boca autèntiques barbaritats. La interpretació presentada no te res a veure amb aquests autors, sinó que és de collita pròpia del Dr Bernat Morey, i és un autèntic disbarat. No parlem de les errades nomenclaturals que introdueix: Hipnomys (en lloc de Hypnomys), Elyomys (en lloc d’Eliomys), Gerkonidae (en lloc de Gekkonidae), Viper (en lloc de Vipera), macpheri (en lloc de macpheei), Textudinae (en lloc de Testudinae). Es parla d’una “Vipera maiorirensis” que en realitat no existeix (tal volta l’autor volia dir Maioricalacerta rafelinensis, un llangardaix del jaciment del caló den Rafelino; tots dos són escamosos, tot i que un és un ofidi i l’altre no ho és). Inclou tortugues del gènere Chelonia (mai trobades fòssils a cap jaciment de Balears). Esmenta Hypolagus balearicus a Menorca (on mai ha estat trobat),...

Aquests no són, ni prou fer-s’hi, els únics errors que es troben a aquestes pàgines (197-201). N’hi ha molts més. A més, a moltes, moltíssimes, altres pàgines es troben errades i afirmacions de la mateixa categoria. Algunes errades són espectaculars (vgr., considera els hipopòtams, juntament amb els cavalls, com perissodàctils!, p. 105 –les diferències entre artiodàctils i perissodàctils se solen estudiar a primer de batxillerat– i aquest tampoc no és l’únic exemple d’errades grosses en assignacions a categories taxonòmiques supra-genèriques). Ocuparia moltes pàgines esmentar-les una per una, i esmenar-les resultaria una tasca ingent. No vull dir que el llibre no tengui coses que estan correctament explicades, sinó que les errades són tantes, de tal calibre i estan tan escampades arreu del llibre que al lector inexpert li pot resultar impossible separar el gra de la palla. Això fa que el llibre no acompleixi la funció divulgadora que hauria de tenir.

No es posa en dubte aquí la bona intenció de l’autor en fer l’obra, que se li suposa, sinó la seva capacitat, que no la demostra. L’autor és Doctor en Geografia i Història per la Universitat de les Illes Balears, i aquest títol, que se li va atorgar a finals del 2020, ens hauria de fer pensar que és una persona capacitada per fer una obra divulgativa de la matèria (o, com a mínim, que el que divulgàs fos correcte). Indubtablement, l’autor s’ha sentit capaç de fer-la, però no ha triomfat. A més, tot i les errades múltiples que te aquest llibre (fruits de negligències, que quedi clar), l’autor es permet fer comentaris crítics desqualificadors almenys sobre una institució prestigiosa (el Museu d’Història Natural de Londres, al que critica el seu desordre i gossa donar consell sobre el catàleg que podrien tenir, p. 198), i sobre un científic rellevant (Alfred Russell Wallace, a qui considera que no era un científic). L’autor braveja d’haver revisat més de 1500 (p.11) o 2000 (p.30) treballs. És mal de creure. De totes formes, si la revisió que n’ha fet és com la que es desprèn dels comentaris que he fet més amunt sobre el que diu a les pàgines 197-201, la revisió d’un gran nombre de treballs no garanteix absolutament res.

Evidentment, tots podem cometre errors. Els hem comès, jo el primer. Però una cosa són els errors i una altra les negligències. La prepotència tampoc és bona, ni que vengui disfressada de falsa modèstia. A aquestes alçades del segle XXI, amb les grans facilitats disponibles a les xarxes, a un Doctor en Geografia i Història per la UIB, un doctor que actualment signa almanco algunes de les seves publicacions com a membre del Departament de Geografia de la UIB, se li pot exigir una serietat i un rigor que es troba a faltar al llarg de tota l’obra ressenyada.

BERNAT MOREY I COLOMAR. Història de la vida a Mallorca. Documenta, 240 pàgines, 22 €.

BERNAT MOREY I COLOMAR. Història de la vida a Mallorca. Documenta, 240 pàgines, 22 €.

El llibre publicat demostra que, malauradament, l’autor no ha estat capaç de fer l’obra desitjada. La tragèdia és que amb aquesta obra podem veure com, en aquest cas, l’obtenció d’un Doctorat no ha estat garantia de presumpció de qualitat de l’obra ressenyada, ja que es constata no s’han adquirit algunes de les competències reglades establertes per als doctors al “Marc Espanyol de Qualificacions per a l’Educació Superior” i al “Decret de Regulació de les Ensenyances de Doctorat”. Això és una cosa que, en la meva opinió, no és positiva ni per ell ni per a la UIB. Com a membre de a comunitat universitària de la UIB crec que si volem no perdre prestigi (i jo vull creure que sí que ho volem!) tal volta hauríem de posar-hi remei. La nostra institució, la UIB, s’ho mereix. 

Compartir el artículo

stats