HORABAIXA D’ESTIU.
1 Hi pot haver molta de malenconia i molta de tristesa dins un horabaixa d’estiu com el d’avui quan les xigales no s’aturen de cantar aquesta monotonia dura i la calitja puja dels sementers com una boira color de crema catalana. El cronista no introduirà els motius del seu estat. Crec que sentir la guerra a dues passes amb tot el dolor de vides humanes destrossades i assassinades, mirar el paisatge caòtic d’aquesta illa envaïda per l’arruixada de guiris que fan balconing cada dia i deixen els llocs per on passen amb tones de pol·lució, entendre que la setena onada de la covid duu més gent als hospitals i fa més mortaldat que mai sense cap restricció per motius econòmics, llegir que l’Estat espanyol augmenta el pressupost per als militars i oblida la sanitat i l’educació, comprovar que la injustícia senyoreja arreu arreu (sort que la justícia belga el 17 de maig passat va rebutjar l’extradició de Valtònyc i fa dos dies un tribunal mallorquí digué que els joves acusats per protestar pacíficament contra el turisme de massa i depredador són innocents i no els han de tancar vint-i-nou anys a la presó), amb els morts i ferits de Melilla i les pasteres de Cabrera; sentir tot això fa indignera de bon de veres.
El cronista intenta asserenar-se amb la lectura de la seva amiga Marguerite Duras quan dicta de viva veu els seus pensaments al cineasta Jerôme Beaujour: La vida material (Club Editor, 2018). La llegesc com si la sentís amb la seva veu enèrgica i dolça alhora i sempre amb aquell brodat d’ironia que li surt del fons de la infantesa: “Escriure no és explicar històries. És el contrari d’explicar històries. És explicar-ho tot alhora. És explicar una història i l’absència d’aquella història.” La traducció de David Ilig (que vaig conèixer a París fa quatre anys i amb el qual vàrem parlar de la Duras i del Bonet al Bar Jules et Jim d’un carreró devora Les Halles), fa que el francès originalíssim i amb perfum indoxinesc de la Duras es converteixi en un català d’escriptora catalana que no s’atura d’amollar lletrafoguerades i llamps de castes molt distintes que entre trons potents et mostren desconeguts panorames i zones de l’ànima.
El cronista es tem tot d’una de les qualitats benèfiques d’aquella veu que no s’atura d’esdevenir font, bàlsam i aroma. La Duras dixit: “No saps mai quan les coses hi són, a la vida. És una cosa que t’escapa. Vostè em deia l’altre dia que la vida apareix com doblada. És exactament el que sento: la meva vida és una pel·lícula doblada, mal muntada, mal interpretada, mal ajustada, un error en definitiva. Una novel·la negra sense assassinats, sense polis ni víctimes, sense tema, res. Podria ser un film autèntic en aquestes condicions, però no, és fals. Aneu a saber el que li caldria perquè no ho fos. Que jo aparegués en una escena sense dir res, sense fer cap gest, deixar-me veure sense pensar especialment en res. Això mateix.”
Una dona bona, que és una especialista en esperes i absències i coneix verins poderosos i mortífers i grans remeis salvadors, m’entra per les escletxes d’aquesta closca que duc i aconsegueix fer-me molt de bé. Vet aquí una de les grans energies guaridores de la literatura: aconseguir trobar les vibracions d’unes cordes vocals que et deixin en un estat de percepció en què el dolor amolla i unes endorfines de veres visiten milions de neurones. Entrar dins els silencis que crea la Duras és com qui entrar dins el mar..
REPETICIONS.
2 Torn al meu amic i editor estimat que va partir sense avisar amb la seva discreció, amb el seu aire íntim i protector. Xavier Folch, editor i polític. Materials per a una biografia (Llibres Anagrama), un llibre muntat pels “editors” Jordi Amat, Josep Maria Fonalleras i Jaume Subirana que em fa molta companyia, i em pos a llegir espipellant notes de vida, textos de lluita, d’homenatge i, sobretot, d’amor a la llibertat, igualtat i fraternitat en el nostre país de països, que no s’atura de ser desfet per totes bandes. I cal dir-ho fort, un amor a la lletra que el va fer publicar algunes de les veus més singulars i fondes de la literatura catalana contemporània en qualsevol camp (Blai Bonet, Joan Fuster, Miquel Bauçà, Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol, Jesús Tuson, Joan Ferraté, Joan Solà, Joan Brossa, Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras, Dolors Miquel, Albert Roig, Arnau Pons i molts, molts més). Ell va crear aquesta cultura catalana nova, civil i profana, oberta a tots els vents del món i amb tots els sabers i el sabors del català per la qual va fer feina i va lluitar tota la vida.
Rellegesc en veu alta un tros del text en què en Xavier conta la relació amb Joan Vinyoli: “Joan Vinyoli va tenir amb mi una relació que no va tenir amb cap altre editor. A Empúries va ser el primer que vaig publicar de poesia. Ell parlava de les coses que sabia, i en sabia molt, de poesia. Era molt bon lector. De Hölderlin poca gent sabia que era un dels més grans poetes, i Vinyoli el coneixia. I Rilke, es clar, que va traduir. Quan als anys trenta ell tradueix Rilke, no sé si casualment o què, Riba va dir: ‘això està bé. Qui és aquest noi? Atrevir-se amb Rilke... Als vint anys?’ Riba va ser mestre i protector de Vinyoli. (...) Me’n recordo d’unes declaracions de l’Espriu en una entrevista en què parlava dels poetes i feia un elogi de Vinyoli com no n’havia fet ningú. Amb ells vaig tenir accés a l’exili interior. Alguna vegada ho he comentat amb en Jordi Cornudella. El vaig tenir de joveníssim, des del punt de vista polític, i, és clar, també cultural. A mi, per exemple, Riba m’arriba a través de Vinyoli, que hi va tenir moltíssima relació.”
Em sembla sentir la veu tranquil·la d’en Xavier que em donava coratge, que em desestressava, que em feia escriguera, que em commovia.
