Jaume Armengol, nascut a Inca el 1938, és un escriptor i polític, a més de farmacèutic (ja no d’aquells clàssics desapareguts −dirà ell−: «ara som botiguers») qui té un llarg recorregut en novel·les i assaigs. Ara, si més no, ha publicat una primera aproximació a les seves memòries, perquè no ho són més que en part. L’obra Aquells anys, aquelles veus. Els meus homenots és una reivindicació del naixement d’una identitat i els seus fonaments.
Un pròleg de Lluís Maicas en què es manifesta culpable de fer-lo escriure i un reconeixement explícit d’Armengol a l’esperó pel qual Maicas el feu seure a escriure coincideixen en mostrar un text que vol evocar aquells anys convulsos en què trobar la consciència identitària era una feina de coratge. «Sadollar la memòria d’un temps decisiu de la meva vida» és el que reconeix Jaume Armengol fer en aquesta obra, en què situa els inicis del seu mallorquinisme, fruit d’un primer catalanisme, al voltant del curs escolar 1954-55.
Sempre, en la «necessitat d’indagar en la meva autèntica identitat», parteix de l’anàlisi de la nissaga ideològica familiar, que com tothom ha endevinat ja, clou amb l’adveniment de la seva filla Francina Armengol com a presidenta de les Illes Balears.
Ens situa els seus precursors, les relacions amb mestres i companys i tot allò que el dugué a la formació del seu catalanisme i a participar en protestes de la resistència antifranquista, mentre a Barcelona estant va treballar per a la Gran Enciclopèdia Catalana com a especialista en Farmàcia, alhora que conreava l’escriptura: primer fou la narrativa, en què guanyà el 1966 el Premi Ciutat de Palma amb Els dies; després d’aquesta novel·la i d’altres seria l’assaig el que ocuparia els seus esforços.
Tot just amb la tornada a Mallorca el 1968, nascuda tan sols la primera filla, encara, clou la reflexió sobre l’adveniment de la seva identitat catalanista i alhora mallorquinista, que conreà gràcies als homenots que, fent servir la terminologia de Josep Pla, però no el significat que aquest el donés, rememora un grapat de personatges amb què mantengué tracte més o menys estret, explicant l’impacte que exerciren en ell: «un abans i un després» que els fa mereixedors d’homenatge a la seva memòria.
Reivindica amb molta força (és el nom més citat al llibre) la figura d’Eduard Artells i Bover, l’amic i mestre de català, «aquell gran desconegut que, amb el temps, m’integraria en la Catalunya cultural i el catalanisme», i la figura de Jordi Carbonell que l’encarrega la tasca a la Gran Enciclopèdia Catalana, però també fa un recorregut pels escriptors de Mallorca, alguns poc considerats o maltractats en el seu desconeixement, de Blai Bonet o Gabriel Ferrater que tractà a Barcelona a figures cabdals de l’evolució cultural a Mallorca com Bernat Vidal i Tomàs o Llorenç Villalonga, a qui dedica l’apartat més extens. No els anomèn tots, perquè, tanmateix el que cal fer és llegir les aproximacions de la ploma de Jaume Armengol.
