La convocatòria CRIDA per a projectes de creació i recerca artística de l’any 2020 que feu l’Ajuntament de Palma fou el principi d’aquesta exposició comissariada per Jordi Alomar, director del Museu de la Música de Barcelona – Centre Robert Gerhard. Excel·lent proposta, que sorgí després d’un any de celebració per tot arreu de l’art sonor, i en què l’illa de Mallorca, seu fins i tot d’una de les propostes expositives (la Fundació Juan March), en passà de llarg −o casi− com tantes vegades.
Per això encara ara és més important la realització d’aquesta exposició. Per damunt, però, hi és el seu interès. A la planta noble del Casal Solleric de Palma, seu d’exposicions de l’Ajuntament, Ressò – Art sonor i música experimental a Mallorca ha estat una mostra d’un gran patrimoni fonamentalment invisibilitzat.
Passejar per Ressò ha estat, per tant, en primera apreciació, una sorpresa, per la força de la creació en allò musical i quant a l’art sonor a Mallorca d’ençà dels anys setanta del segle passat fins ara mateix.
L’aportació de l’obra Phonos del català Marc Vilanova oferia una entrada a l’espai amb, justament, tot l’impacte en positiu de què ens espera. Una gran escultura en forma d’immens altaveu plena de fins a dos-cents vuit altaveus reciclats amb les seves característiques formes de con ballant de manera alternativa alhora que sonen. Una instal·lació sonora que ens endinsa en un món que es capgira.
L’eix vertebrador de l’exposició era la figura de John Cage, el músic tal volta més rupturista amb la linealitat de la música, aquell que ens va fer entendre el silenci i la seva significació. L’americà John Cage va romandre a Mallorca l’any 1930, i aquella visita de què no hi ha petjada a l’illa, sí que la va deixar ben profunda al seu esperit: diu a les seves memòries com en aquell moment va començar a escriure música i com va prendre la decisió de dedicar a això la seva vida.
No hem d’oblidar que aquesta exposició ha repassat cinquanta anys de creació i experimentació. I si en allò musical la petjada més forta la hi devem a la tasca feta per la Fundació Àrea de Creació Acústica (ACA) a la qual s’han dedicat les sales centrals, no ho és menys que artistes fonamentalment visuals com Ferran Garcia Sevilla treballaren als anys setanta amb enregistraments (en format cassette) de sons de mar i altres entorns paisatgístics. Però abans d’aquesta sala dedicada a l’art conceptual, l’espai de la planta noble de la casa que fou de la família Morell ens convida a l’intimisme de la sala vermella, on s’hi han instal·lat tres peces d’art sonor molt actuals: les Variacions Lourdes de Miquel Àngel Joan «Llonovoy» amb tot de capses de música sonant alhora, Arrel inoïda de Júlia Febrer, i fins i tot la intervenció de la casa de nines que fou de la família Morell tot reivindicant la colonització del món, feta per Xesca Salvà.
Tot d’una arribà l’electrònica, i ens hem trobat amb el sintetitzador en què produïa Ramon Codina (Manacor, 1936), de qui fins i tot les seves explicacions en ciclostil s’exposen a la sala. (Qui es recorda del que foren els ciclostils?) Ens ofereixen l’escolta d’obres seves, com de les poesies fonètiques de Jaume C. Pons Alorda i fins i tot Damià Huguet. Interessants connexions amb el sonor. Tot això dóna pas a obres més reconegudament conceptuals, com aquella performance que Wolf Vostell desenvolupà a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Sara-jevo 3 fluxus pianos, que ara, amb la guerra d’Ucraïna, reprèn validesa reivindicativa.
L’electroacústica ens ha fet asseure, quasi al mig del recorregut, a una sala en què triam la peça a escoltar d’una pantalla tàctil i seim als sofàs, en una atmosfera acollidora. A la paret, la partitura de Variacions contínues amb algunes de les escultures per a les quals va compondre Joan Serra; també els Haikus a Jack Kerouac mà de Xavier Gelabert o Integració de Víctor Moragues.
Això donava pas a les sales en què es reflecteix la petjada de la Fundació ACA i de la seva figura principal, Antoni Caimari Alomar (ACA de nou) amb documental musicat, exposicions en col·laboració d’altres arts o el record dels Encontres de Compositors, cabdals pel creixement musical de l’illa, amb accés a una selecció dels enregistraments discogràfics fets per la fundació amb el segell Unió Músics (1983-2001), tot disponible per escoltar amb auriculars mentre es fullegen programes de mà, recordant grans moments com la realització del concert de campanes In Altum de Llorenç Barber. Això es completa amb la sala dedicada a Xavier Carbonell, figura cabdal de la música a Mallorca −compositor i mestre−, a qui es dedica in memoriam aquesta exposició.
El gran revox en què es feien aquells enregistraments anticipa la sala dedicada a pianos convertits en escultures, sempre acompanyats de música: aquí, el vídeo de Montserrat Llabrés o l’escultura sonora Lladriola de Margalida Villalonga (Muro, 1987): un concepte molt interessant, aquesta peça de sabó de glicerina amb àudio digital.
Arribant al final, propostes de músics molt actuals com Pedro Trotz, amb un homenatge al theremin, un instrument que posa so a les ones provocades pel moviment de la mà.
Finalment, un apartat a tenir en compte és aquell que ens aproxima a l’escolta atenta del nostre entorn: l’art sonor. Una instal·lació sonora de Joana Gomila i Laia Vallès ens feia aturar en el temps per a reflexionar-hi, mentre en Txema González de Lozoyo, molt actiu en els enregistraments de camp, interrelaciona els seus treballs amb l’antropologia: no debades acompanya els cassettes que ens proposava escoltar amb la lectura de la Societat de l’espectacle segons Guy Debord. A tenir en compte Les Illes Ressonants que a manera de postals sonores va emetent per la ràdio al programa El Replà d’ib3. Ressenyable l’interès d’ib3 per aquesta mostra i l’experimentació.
Tot s’acabava aquí, amb més referències a la cultura del cassette a Mallorca. És cosa d’antics, això, o com la recuperació del vinil, no hi ha temps que no torn?
