Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

POESIA

Poetes i Poesies | El vol d'Àgatha

Aquí, el poeta, tracta un tema tan complex i delicat com és l’autisme

Gabriel M. Pérez Fuster. arxiu M.A.Ll.

“Saps què és conviure / amb un silenci sense respostes?”

Tal vegada aquests versos de Gabriel Maria Pérez Fuster (Barcelona, 1964) siguin la millor tarja de presentació del seu darrer poemari, “Un ocell, un núvol, curosament editat per Stonberg Editorial. Es tracta d’un recull valent, sense massa concessions a la galeria, en què d’una manera tendra i directa alhora reflecteix el dia a dia de la seva filla Àgatha, afectada d’autisme. Que ningú no s’engani, en Gabriel Maria sap perfectament el que es duu entre mans. No debades ha estat curador de l’antologia poètica Autisme: trenquem el silenci amb la poesia (Viena Edicions, 2014) i del llibre Lletres blaves per l’autisme (Stonberg Editorial, 2017), a més de president de la Associació Cultural Univers Àgatha, a través de la qual ha treballat de valent per conscienciar la societat sobre un trastorn que actualment afecta 1 de cada 160 nins i 70 de cada 10 mil individus al món en alguna de les seves variants.

Allò que distingeix “Un ocell, un núvol” de la resta d’incursions del poeta en un tema tan complex i delicat com és l’autisme és el que té de testimoni en primera persona, és a dir, el del pare que estima la filla més que cap altra cosa en el món però que al mateix temps pateix –i se’n queixa amargament, de vegades– el desfici que li provoca la impossibilitat de mantenir una comunicació fluïda amb qui malgrat tot considera el seu màxim tresor: “La meva filla / no és una benedicció, / (...) / La meva filla / és una dura realitat”, ens diu, tot volent donar a entendre que la convivència amb aquests infants no és precisament un camí de roses. Sovint hi guaita la desesperació, en els seus versos, la temptació de llençar la tovallola de pur esgotament després de moltes, massa nits d’insomni (“i cada vegada tens menys força / en la Lluita de les lluites”). Però quan això succeeix compareix com per encanteri el prodigi de l’amor incondicional, aquesta espurna de llum que fa que el pare/poeta tregui forces d’allà on no n’hi ha i ens sedueixi amb el seu prec precís i preciós alhora: “Voldria, doncs, / que algú arribés a entendre / que dolç que es fa quan arribo a casa / i veig com s’apropa la seva silueta / amb el seu dòcil somriure, / amb el seu estalvi de paraules”.

El tema de la discapacitat en la poesia no és nou, ho sabem. L’han tractat amb gran mestria Montserrat Abelló o Joan Margarit, entre d’altres, sempre amb gran talent i sensibilitat. Allò que tal vegada distingeix el recull de Pérez Fuster és la recerca constant d’un equilibri entre el dolor i la incomprensió, d’una banda, i la fascinació que li produeix poder tenir tan aprop una criatura tan especial com l’Àgatha, de l’altra. Aquest equilibri es manifesta sovint a través de la utilització de metàfores antagòniques (“Com un rusc de mel / ets dolcesa. / Com la duresa de la vida / ets fatiga”.), però també de preguntes sense resposta (“Com ho he de fer, / per provar de trobar-te / la pausa, el somrís, / (...) / i encendre aquells tombs / del teu camí erràtic, / nit rere nit...?”), que aconsegueixen transmetre a la persona que s’acosta als seus versos una sensació de proximitat, de realisme i de serenitat. En alguna ocasió l’autor es permet fins i tot acostar-se subtilment a la reflexió filosófica i/o existencial (“Si m’estimés més el viure / que el viure’t / estaria morint sense morir”), sempre amb una gran elegància, tot caminant, insistim-hi, sobre la corda fluixa dels sentiments més tendres i colpidors a la vegada.

Ens trobam, doncs, davant d’un recull del tot necessari per entendre la realitat de l’autisme i les múltiples sensacions que comporta. Tanmateix és poesia i de la bona, de manera que cadascú la pot aplicar a les seves dèries, més enllà fins i tot del mateix autisme. Algú va dir en una ocasió que allà on no arriben la ciència ni la comprensió racional dels fets hi arriba la poesia, i potser aquest recull de Gabriel Maria Pérez n’és un magnífic exemple. “Contra la rutina, la poesia”, diu una cançó de la Companyia Elèctrica Dharma. Gabriel s’aplica la màxima i hi afegeix: un somriure és el motor que mou el món, no pas el poder, els diners o la glòria.

“En Gabriel no és d’eixe món”, afirma Daniel Ruiz-Trillo en l’excel·lent pròleg que anticipa la senzilla grandesa del recull. I jo no puc fer més que corroborar-ho, vista la seva trajectòria i dimensió poètica i humana.

Compartir el artículo

stats