L’escola ha de ser un magatzem d’oportunitats. Ho pens i ho dic abans i després de llegir Como yo lo veo, como yo lo leo. Dislexia en primera persona, escrit per Sheila Calvo, estudiant de batxillerat i Aina Calvo, pedagoga.
La dislèxia és un trastorn específic que implica, a grans trets, dificultat en la lectura i en l’expressió escrita. Les persones amb aquesta alteració, llegeixen de manera imprecisa i lenta, s’han d’esforçar molt perquè tenen errors de precisió; tenen dificultats de comprensió del que llegeixen, fan errors d’ortografia i la seva expressió escrita, sovint és una mala organització d’idees.
Malauradament, les dificultats que descrivim estan molt relacionades amb l’aprenentatge acadèmic, perquè l’escola és, en la gran majoria d’ocasions, lletres i nombres.
Sheila relata una situació que no es pot concebre en el segle XXI. No hi pot haver alumnes que visquin un itinerari escolar on el patiment i els obstacles siguin el pa de cada dia.
El seu exemple, la seva vivència i sovint la seva frustració, ens ha de servir per no caure en errors envers l’escola. Aquesta, com Sheila ha d’acceptar i entendre que totes les persones som diferents, amb les nostres capacitats i les nostres (dis)capacitats.
S’ha de veure que la diversitat és acceptar la realitat que ens envolta i un pas per eliminar barreres. L’escola ens ha d’apropar a la igualtat, però pensant que tothom és (des) igual.
Les autores, amb la seva història, ens permeten saber més sobre la dislèxia, ens apropen a la seva complexitat i ens ajuden a entendre-la i, fins i tot, aproximar-nos al funcionament d’un cervell amb aquest trastorn.
La lectura del llibre, recomanable per al professorat, per als alumnes-companys i per a les famílies, ens permet reflexionar i, a la vegada, obrir portes per poder establir noves expectatives envers l’ensenyament i l’aprenentatge de les persones.
