Veu
1. Fou una de les veus més emblemàtiques de la segona meitat del segle XX, en la tessitura de mezzosoprano. Els grans teatres del món la volien per protagonitzar o bé els grans títols de les òperes de Mozart, Rossini o Bizet o bé per oferir recitals de cant. Sempre però amb els grans mestres de la direcció orquestral o amb l’acompanyament dels grans pianistes del seu temps. Parlam de Teresa Berganza, naturalment, una veu que s’ha apagat fa uns dies i que recordarem amb afecte.
Mozart
2. Vaig tenir l’honor de relacionar-me amb Teresa Berganza; fou a través de l’amic comú (i també enyorat) Luis Remartínez (“Llámame Lluís”, em va dir el primer cop que ens trobàrem). A través seu, Teresa posà veu al primer concert de l’actual orquestra Simfònica el setembre de 1989. Anys més tard vaig contactar amb la diva per tal que fes un recital a Bellver, durant la temporada musical d’estiu del castell. Tant en un cas com en l’altre, vàrem mantenir converses molt sucoses i agradables, plenes d’anècdotes. En una d’elles, la Berganza contà com en una representació de Les noces de Figaro mozartianes a Salzburg, en la qual ella cantava el rol de Cherubino i amb la gran Gundula Janowitz en el paper de Comtessa, la soprano alemanya li va fer cossigolles en alguns moments destacats, amb la intenció de fer-la riure. I això que “èrem amigues”, afegí. Gran Berganza.
