La força de la imatge per contar la història està demostrada des de fa més de tres mil·lennis. Què són sinó els relleus, pintures o jeroglífics de les tombes faraòniques? I els retaules amb la vida de Jesús o dels sants de les esglésies? Maneres de relatar i donar una versió dels fets des d’una perspectiva interessada, no importa si la del faraó o de l’Església.
El relat acompanyat de la il·lustració multiplica el seu poder didàctic. O propagandístic. Els dibuixants ho saben des de fa dècades. De vegades es tracta del context en el qual es desenvolupa l’argument. El Capitán Trueno, de Víctor Mora, és un bon exemple d’ambientació medieval per desplegar aventures imaginàries. El protagonista, Goliath, la reina Sigrid o Crispín recorren el món en globus –encara no inventats– cap a destins desconeguts a l’època. Entre els còmics que conten una novel·la històrica, amb rigor vers els fets reals, es pot citar El crit del poble, de Jacques Tardi, sobre la Comuna de París. O el de George Takei sobre l’empresonament de 120.000 estatunidencs d’origen japonès durant la II Guerra Mundial.
Les illes no han estat alienes a aquesta relació entre la revista il·lustrada i la història. Milers de llars mallorquines tenien un exemplar de la ‘Història de les Balears en còmic’, sortida de la mà de Rafel Vaquer. Eren temps en els quals la Caixa de Balears, Sa Nostra, era una entitat d’estalvi pública i abocava part dels seus guanys en la cultura i el patrimoni illencs.
Acaba de publicar-se un còmic molt actual amb cinc segles d’història. Història perquè el tema central són les revoltes de la Germania, que succeí entre 1521 i 1523. Actual perquè ens trobam de ple en la commemoració del mig mil·lenni dels enfrontaments de menestrals i pagesos contra la noblesa mallorquina. Conferències, actes institucionals i llibres recorden els fets.
Qui ha emprès el repte és Miquel Jaume i Ribes (Alaró, 1976). Aquest mestre i il·lustrador no és un nouvingut en el món del dibuix. El 2001 publicà una historieta sobre el centenari de l’electricitat a Mallorca, a Alaró per concretar. El 2009 col·laborà a Còmic Mallorquí (Coma). El 2011 participà conjuntament amb Joan Gri en el projecte Terror talaiòtic, de l’editorial Dolmen. Un any després tornà a girar la ullada cap un tema del seu poble per publicar El Castell d’Alaró, fets històrics i llegendes.
Rigor històric
Una dècada després, Miquel Jaume arriba en plenitud artística a la publicació de ‘Germanies, crònica dels alçaments populars a Mallorca’. Jaume és un apassionat de la història i això es reflecteix en un guió acurat, del qual també n’és autor. Un relat que no es conforma amb una narració cronològica. Cerca els antecedents, les causes i les conseqüències. Per exemple, l’exigència d’un repartiment més just de les càrregues fiscals que el 1390 reclamà la part forana. La protesta acabà amb l’assalt del Call un any després.
El 1540, els forans es revoltaren de bell nou. Simó Ballester fou aquest cop la víctima més emblemàtica en restituir-se el poder reial. El 1521 començaren les Germanies, part central de la publicació, per mor de la indignació dels menestrals de Ciutat i dels pagesos. Quan el 7 de març de 1523 es rendí la capital, tornà la repressió en forma d’execucions i multes que no s’acabaren de pagar fins cinquanta anys després.
A la contraportada es treu una conclusió política: “A partir de les Germanies, el paper del Regne de Mallorques dins la corona dels Habsburg va ser poc rellevant. El regne creat per Jaume I fou deixat a la seva sort i amb prou dificultats per aturar els atacs corsaris. El fenomen dels bandejats, típic de les situacions de derrota de moviments populars, agafà força i durà segles”.
Un altre repte per aproximar-se a la realitat històrica té a veure amb l’ambientació. L’autor ha trescat les escultures del Duomo de Nàpols o el mural de la catedral de Toledo que descriu la conquesta d’Orà per part del cardenal Cisneros. Allà, i a altres fonts, ha trobat vestits i armes a la recerca de vestuaris de l’època.
El dibuix necessari
Un còmic ha de treballar a fons el relat, però també és necessari un dibuix adequat a allò que es vol contar. Cal començar per un exemple. La majoria dels lectors no han participat mai en una guerra, però no és difícil imaginar que quan dos exèrcits es situen un davant l’altre, els protagonistes senten que el cel està a punt de caure damunt ells. No importa si llueix un sol de juliol, de fet resulta difícil situar una batalla en un dia clar i lluminós. Un enfrontament en el qual hi haurà sang, morts i mutilats necessita un ambient sufocant. Miquel Jaume ho fa. A cada un dels enfrontaments bèl·lics, que no són pocs, aconsegueix l’escena ofegant que es necessita.
Els personatges reflecteixen odi o desesperació, tot depèn del bàndol al qual pertanyen. Als dels opressors o al dels oprimits. Hi ha un tercer estament, el dels que se senten per damunt el poble. Aquest mostra supèrbia en cada un dels dibuixos que representen reis o nobles. La composició combina vinyetes horitzontals amb altres d’una verticalitat vertiginosa, una opció que evita la monotonia.
La primera versió del còmic tenia més de 120 pàgines. Per raons editorials s’hagué de reduir a 48. El dibuixant escriu a la solapa que són “poques pàgines per a un tema tan complex i ple d’episodis èpics i tràgics, però a cops de llapis i aquarel·la s’ha construït per tal que puguis tenir una visió general del qui, quan, com i perquè de la nostra menyspreada història”. Amb Germanies… és un poc menys menyspreada.
