EL LLEDONER ES VESTEIX DE COP.
1.Potser vaig molt distret, molt esburbat, molt tocat. Però quan he vist que el lledoner que m’acompanya darrere els vidres del meu estudi s’havia vestit d’ulls, de gemmes, de borrons d’un verd tendríssim he tengut una girada de ventre. I m’he posat a parlar amb ell i li he dit que no m’ho tengués en compte perquè duc una temporada de rota batuda de treballs i dies. Ell em somreia amb aquella comprensió que tenen els arbres amics i amb el tremolor d’aquelles fullineues em deia que no passàs gens de pena. Que s’havia vestit cop en sec durant la nit per donar-me una sorpresa. I hem rigut plegats en aquests dies en què per motius ben humans la tristesa i el dol m’acompanyen. No em cansaré mai de repetir que els arbres estimats són tan balsàmics com asserenadors.
XAVIER MORET M’HA FET COMPANYIA, TAMBÉ.
2.Aquest escriptor de llibres de viatges i de novel·les feia temps que no el tocava. Però sí que l’escoltava els dissabtes al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio en uns diàlegs viatgers entretengudíssims i plens de bones informacions amb Roger Escapa. Amb una veu un poc descambuixada i suau, Moret conta amb senzillesa i rigor països que ha visitat i t’entren unes ganes boges de partir amb ell per veure món.
Ara, el gener de 2022, ha tret una novel·la, Misteri a Deià (Editorial Empúries), que des que la vaig fullejar em va fer molta de gola. He de confessar que he llegit alguns dels seus llibres de viatges, que m’han entusiasmat. Del darrer, Històries del Japó. Viatge pel país dels samurais, del sushi i de la tecnologia punta (Pòrtic), encara record les impressions que em feren els 88 temples de l’illa de Shikoku. I fa 25 anys va començar una sèrie del detectiu alternatiu i exhippy Max Riera, amb la novel·la Qui paga mana, sobre l’especulació urbanística a Ciutat Vella a la Barcelona postolímpica. I n’ha fetes quatre més amb aquest personatge desubicat, com diu l’autor mateix, que quasi sense voler es va convertir en inspector. Moret confessa que hi ha una part d’ell mateix en el Max i també en el col·lega coral Roc Duran, que és periodista com ell. Ara, quan va decidir fer una novel·la negra a Mallorca, fou impulsat pel seu amor al paisatge i a la cultura mediterrània. “Vaig pensar, què passaria si fes un cas a Mallorca? Algú en el seu moment, quan vaig escriure Formentera Blues (Empúries, 2019), em va dir que seria impossible publicar una novel·la negra ubicada a Formentera, però va funcionar. Aquest cop, enllaço el passat del protagonista amb Mallorca. I defenso Mallorca contra l’especulació i la despersonalització que el turisme ha imposat mostrant, a través de Max Riera, les veus fondes i vertaderes de l’illa. Vaig anar sovint a Deià des dels 70 fins als primers anys 2000. Hi tenia amics i sabia tota l’estada de Robert Graves, i en vaig llegir l’obra. Vaig conèixer la filla, Lucia, vaig veure tocar en Tomàs i el seu germà Joan. Tot plegat era una manera de posar context a l’indret: a Deià, en concret, i a l’illa, en general. Quan vas a Alcúdia, la gent t’explica coses dels nazis que hi varen arribar i t’intriga. Vaig pensar en històries que poguessin interessar al lector i que el llibre es mogués, també, més enllà del cas del detectiu Max. Tot és fruit dels meus viatges anteriors a Mallorca, de les notes i idees que hi he anat recollint durant anys.”
UN LLIBRE DE SUSPENS I DE DIVULGACIÓ.
3.He llegit les 339 planes de Misteri a Deià com si fes un trip asserenador i entretingudíssim per mor d’unes aventures que s’assaboreixen com una gastronomia verbal plena de gusts, de sorpreses i de petites felicitats narratives. Max Riera surt de la pau de l’estada idíl·lica a Deià amb la seva parella Alba quan una senyora, Maria Margalida Alcover de Saforteza, li encomana descobrir on és Jonàs, un poeta ucraïnès (quina rara casualitat i quina estranya coincidència el fet de ser ucraïnès abans de la guerra) que vivia en una cova vorera de mar i que ha desaparegut sense acomiadar-se de ningú. A partir d’aquesta demanda es posa en marxa la maquinària recercadora que puc assegurar que va molt llatina i que no et deixa mai d’interessar pels volts i els revolts dels enigmes que cada nou descobriment presenta. És una novel·la negra tranquil·la sense gaire violència i, sobretot, amb aquesta saviesa que Moret ha après dels seus mestres Andrea Camilleri, Petros Màrkaris i Manuel Vázquez Montalban. Tot d’una Max avisa Roc Duran perquè vengui a ajudar-lo a resoldre el cas. Les referències culturals de llibres i escriptors (de Graves (La deessa blanca), de Ramon Llull, d’Agatha Christie (Problema a Pollença), de Costa i Llobera (“El pi de Formentor”), de Rosselló-Pòrcel, de l’arxiduc Lluís Salvador, de Gertrude Stein, de Llorenç Villalonga, de Guillem Frontera) estan col·locades dins la trama de l’enigma com a elements que l’arrodoneixen. També hi ha una exaltació molt ben trobada en cada situació de la cuina mallorquina (pa amb oli i tomàtiga, sobrassada, camallot, ensaïmada, arròs brut, albergínies farcides, llom amb col, porcella rostida, etc.). L’itinerari de la recerca per Deià, Sóller i el Port de Sóller, Alcúdia, Pollença, Selva i Lluc ens mostra paisatges humans i quotidians amb una riquesa de matisos en què els personatges expliquen d’una forma simple les sensacions que experimenten amb els indrets, els sentiments, les curiositats, les pors i les intrigues. Hi ha una atmosfera culta ben il·lustrativa que sosté gran part de la investigació i que toca temes tan diversos com el nazisme, la guerra incivil, l’especulació, la corrupció, etc., tot dit sense escarafalls, però amb una claredat total. Un on the road que m’ha enrotllat amb gust fins a la darrera plana. Gràcies, Xavier Moret, per aquesta novel·la que conjuga entreteniment i saviesa per a tots els públics!
