Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCCCLXIX)

Morandi, pintor de temps

Giorgio Morandi. VIQUIPÈDIA

HE VIST MÉS DE CENT QUADRES DE GIORGIO MORANDI.

1. I he pensat en la primera vegada que el vaig descobrir. Va ser quan a final dels anys seixanta anàvem a Perpinyà per poder veure dos films excepcionals, La dolce vita de Federico Fellini i La notte de Michelangelo Antonioni. Allà entremig de les passions i les aventures dels personatges d’art i assaig que explorava un jove curiós i amador dels films que li obrien horitzons nous dins un franquisme gris i oiós, vaig entreveure uns quadres molt especials. Botelles, tasses, xicres, pitxers, plats, olles, gerres constituïen un alfabet que convertia el quadre n una finestra singular oberta a espais recòndits, estupors poètiques, relacions secretes entre els objectes domèstics que els obria cap a una estranya malenconia.

Després d’aquesta feta vaig voler saber més d’aquell pintor. No era gens fàcil trobar informació, però amb els amics estrangers vaig saber que Giorgio Morandi era de Bolonya. Nat el 1890 i mort el 1964. Un artista que va treballar al marge de qualsevol grup artístic o moviment pictòric. Influït per Cézanne, el cubisme, Giorgio de Chirico, els futuristes, Rembrandt, Chardin, Rousseau, però també Paolo Uccello, Massaccio, Giotto o Piero della Francesca; i també per escriptors com Leopardi, Pascal o Proust. El 1920 comença una carrera en solitari. Tancat al seu estudi de la via Fondazza de Bolonya bastirà un estil singular, propi i inconfusible, nou, amb un univers pictòric d’un ascetisme franciscà, una elegància nobilíssima, en què la fragilitat, el tremolor, la lleugeresa, la innocència i el silenci formaran unes atmosferes de les més imprevistes i belles de la pintura europea del segle XX..

TOTS A LA PEDRERA DE BARCELONA.

2. Del 3 de febrer al 22 de maig de 2022 a les sales d’aquesta joia gaudiniana s’exposa una acurada, àmplia i significativa selecció de pintures, dibuixos i gravats de Morandi que procedeixen de diversos museus i col·leccions particulars europees. La mostra està comissariada per Beatrice Aranzi i Daniela Ferrenti quer han muntat un itinerari ordenat, precís, pedagògic i bell que ens mostra totes la trajectòria artística morandiana.

Des de les gran fotografies i un ciclorama que ens mostren l’estudi de Morandi (estibat de caramulls i prestatgeries plenes dels seus objectes domèstics que són els models dels seus quadres) i els paisatges on va viure, fins als rètols i les explicacions que en un llenguatge clar informen de les principals etapes del seu treball artístic al llarg de la seva vida, es passa del manifest de la seva matisada teoria artística a la complexitat i fondària dels seus plantejaments que semblen molt senzills a primera vista.

Puc donar testimoni que mentre anava de sala en sala posant molta d’atenció a unes obres que em sembla ven alhora familiars i novelles alguna cosa creixia i es transformava en el meu interior: sentia una alegria constant que la música callada d’aquelles construccions d’objectes quotidians em produïa; em deixava dur per l`ús de la llum que es basa en l’exploració de la senzillesa de les formes en què motius i temes restaven en l’essencial; m’entusiasmava amb aquesta repetició i reiteració de les formes i els objectes que Morandi visita i revisita un cop i un altre cop amb la força i la sensibilitat dels grans mestres que fan del seu treball creactiu una forma de llibertat.

Si hagués de dir després de les hores que he conviscut amb l’obra morandiana quina és la veritat més intensa que m’ha deixat seria una empremta duradora i incandescent que assenyalaria la facilitat, la gràcia i el fervor per capturar com si no-res el temps. En aquestes obres que alguns poden qualificar de monòtones hi ha un secret fondo: Morandi sismografia el temps lent, la vida lenta. Aquells quadrilàters de pintura, aquells aiguaforts, aquelles natures mortes ens descriuen el temps etern: la immortalitat. I per a mi aquesta és un dels objectius primers de las feina de l’artista: convertir la seva obra en “monumentum”, en alguna cosa humana que lluita contra l’oblit, las desaparició i el buit. I m’imagín que en molts dels seus objectes (tassons i gerres, botelles i setrills, olles i xicres) la pols s’acaramulla lentament sobre la seva superfície i simbolitza quasi sense trémer-se’n el propi pintor el pas ineluctable dels temps, la immobilitat d’una mort que gràcies a la fortalesa dels pinzells és exorcitzada, anul.lada i destruïda.

UN POEMA.

3. He quedat penjat amb “Les llimones”, un poema d’Eugenio Montale que s’avé perfectament amb les pintures morandianes. Escoltau: Veus, en aquests silencis en què les coses / s’abandonen i semblen a punt / de trair llur secret darrer, / tal vegada comptaries / d’esbrinar un error de la Natura, / el punt mort del món, la baula que falla, / el fil que cal desembullar perquè per fi / en col.loqui enmig d’una veritat.

Hi ha un diàleg entre aquests mots i els quadres morandians. I podries repetir les paraules de la ploma sensible i aguda de Marilena Pasquale quan diu: L’adscripció de Morandi a aquella sofisticada espècie de mestres autèntics que han sabut fer coincidir vida i art fins al punt de viure en les seves obres i a través d’elles, deixant de banda tota distracció i destorb existencials.

Las gran lliçó quer m’ha donat Morandi quan sortia de las Pedrera és que per molt que intenti veure tot mirant amb els cincs sentits i en totes direccions el món se’ns presenta parcial. Me’n vaig amb tota la còrpora plena de les variacions potencialment infinites del motiu morandià. Els atuells morandians s’assemblen entre ells i no s’assemblen a cap model. Ho he vist ben clar. Una obra incompletes, una obra de bon de veres.

Compartir el artículo

stats