JUSTIFICACIÓ INNECESSÀRIA.
1- Pas un guster de salvar velles escriptures mentre tir diaris, revistes, plaguetes, entrades de teatre i de concerts, bitllets de tren i d’avió, postals, cartes sense importància, fotos trivials, munts de records que no valen res. I avui m’ha passat pel cap mostrar algunes d’aquestes proses salvades que conserven dins la seva antigor alguns detalls que bateguen i m’ajuden a viure.
ESCRIC PER NO ENFOLLIR.
2- La puerilitat ho domina tot. Ja no es fan obres mestres. Que fàcil desaparèixer, esvanir-se de cop dins l’ocàs! Mir les finestres il·luminades del port i pens que no tenc gens de confiança en la condició humana. Ens hem barallat, Àntia, com sempre, per un no res. I no he volgut llegir la teva ègloga. Mentida. L’he començada: “Un pastor i una pastora asseguts damunt una paret seca enmig de tancats d’ametlers, garrovers i figueres al Pla de Mallorca. Pastor: Si no hi hagués terra, què faríem? Pastora: No hi tornis. Saps que no t’és bo capficar-te en aquestes coses. Nosaltres tenim el ramat d’ovelles, els sestadors, la casa, el corralet amb les gallines, el cel, què més vols? Pastor: No hi ha dret. No ho veus? Però, què no ho veus? Aquelles grues, aquelles grues de mal averany ajagudes dins els solcs. Ja s’han menjat una mala fi de quarterades i qualsevol vespre ens enrevoltaran per tot. Pastora: Avui tens un dia dolent. Per què no obres la senalleta i menges una figa paretjal. Són les darreres. I si tens una mica de gola he duit un formatge tendre d’aquell que et fa tornar beneit. Deixa aquestes cabòries i entremaliadures. Mira en Blat com aparrussa les ovelles gandules que volen botar a Can Fulani. No pots donar passada a una cosa en què no hi pots fer res. Sempre has estat molt cabut. I hi moriràs. Pastor: Si hi hagués el nostre al·lot, en Marçal, almanco podria fer una fogatera amb aquelles naus de plàstic. Emperò no li vàrem fer bé. I per què no li vàrem fer bé? Pastora: Tornem-hi, torna-hi! No vull que xerris d’en Marçal. Pobret meu! No va néixer bo. Es va penjar en un mal moment. Ja l’hem plorat i enterrat. Ja el duim dedins. Aquí. I si li dones voltes acabaràs amb un altre atac. Estic segura que pantaixes. El sent, el pantaix. Ja t’has posat nerviós! Mem, mira quins nigulots més vermells. L’horabaixa s’encén. És una posta de sol amb batzera. Venga! Mira-ho!” He llegit fins aquí. Em fas por, Àntia, amb les teves fugides sobtades que em deixen estormiat. L’oblit és la pitjor mort. Veig un vaixell immens –un transatlàntic– que parteix tot ple de llumets grocs. Tenc una perspectiva insuficient del teu cos. Potser m’he endinsat massa dins la teva ànima. Puc passar-me hores cercant un adjectiu que m’indiqui un efecte teu, l’enigma dels teus desitjos, la insensatesa de la meva recerca, la impossibilitat de definir el contacte. El vaixell ja és un punt groc, res: fosca negra. El resultat de tot això és una vasta desolació que em deixa baldat. He retornat a les pastilles. Són l’única possibilitat de desconnectar aquesta maquinària infernal que no s’atura. De cada vegada més trob que opinar és facilíssim i descriure una feina molt laboriosa i complexa. Tancat dins aquest pis, em dedic a prendre apunts del natural que Ciutat em mostra. Em sent un pleinairista urbà a la cacera dels instants. Em cal observació minuciosa, una imaginació desperta i sovint molta de paciència. I tu, Àntia, sempre dins les venes, com una infecció crònica.
ASSAIG DE CONTARELLA.
3- L’escriptor no és tant algú que té coses a dir sinó algú que ha trobat uns procediments que generaran coses en les quals no hauria mai pensat si no s’hagués posat a escriure-les.
Pujaves, Teresa, per la costa de la pols com si no coneguessis ningú. Anaves amb un vestit entallat que no t’afavoria gens. Duies unes sabates de taló altíssim que et donaven aires de funàmbula. No miraves res. Amb el cap alt i aquella decisió d’una meta pròxima. Et seguia com si volgués conèixer un secret inexistent. Les teves paraules al telèfon les havia caçades al vol: «I am strange glad to get back again to you». Vaig haver de repetir-ho un parell de vegades per copsar-ho: «Som estranyament feliç de trobar-me amb vós.» No era gelosia, ni sorpresa, ni por, volia saber-ho tot i tot d’una. Els preparatius foren eterns. Anares a ca teva, entrares a la teva cambra i et canviares de roba. Vaig recordar unes frases que havia escrit feia alguns dies: «Quan tu, Teresa, ets a prop de mi apareix un sentiment estrany. És com si tengués en alguna part entre les costelles un fil fermat d’una forma sòlida amb un altre fil anàleg situat a la mateixa zona del teu cos estimadíssim.» Sortires a l’escapada cap a la plaça de l’Olivar. Era com si anassis a una urgència. Entrares a l’edifici del mercat. Et dirigires cap al peix: una gran sala plena de taulells en què s’exhibien tota casta de gèneres i espècies marines. Hi havia un tremolor silenciós de la teva gorga. Semblava que quan observaves els gerrets i les escórpores, els cap-roigs i els molls, les salpes i els pops, el jonquillo i les gambes, els seitons i les llagostes, etc., uns tremolors com a radiacions sortissin de la teva gargamella, unes tenasses fondes creaven remolins entre les cordes vocals, t’estremies. Era com si cantassis una ària tristíssima sense mots ni música. T’aturares, Teresa, davant un lloc amb caixes a voler de peix de roca. Demanares si tenien donzelles. L’home va badar molt els ulls i et fità de dalt a baix. Després et donà un paquet voluminós. Se sentí com un aletejar de gavines. Sense pagar ni mirar ningú partires a tota. Et vaig perdre entre la gentada. Quan ja em pensava que no et trobaria et vaig veure asseguda en un banc de la plaça del Tub. Vaig saber que ploraves darrere les ulleres de sol. El paquet obert era com si fos ple de cotó amarat de sang. T’aixecares amb molta determinació, anares cap a una paperera i tirares aquella taca roja. Baixares les escales de l’aparcament i xisclares com si t’haguessin clavat un estilet al fons de les aurícules. Vaig córrer per no res. A l’escala no hi havia cap signe teu. Dins l’aparcament l’escarabat negre no era per enlloc.
