Tot el que té a veure amb Richard Wagner és immens, excessiu i gegantí. M’atreviria a dir, de fet, que tot el que té a veure amb Richard Wagner és wagnerià. Ho són, fins i tot, els llibres que parlen d’ell i de la seva obra, meravellosament colossal. No fa tres anys encara que la barcelonina Acantilado traduí al castellà aquella canònica The Ring of Truth, que l’anglès i aristocràtic Roger Scruton havia escrit el 2016 i que es convertí en la gran obra de la seva vida. Una obra que analitza de manera definitiva aquestes més de quinze hores de música sublim que anomenam L’anell del nibelung i que ja ha esdevingut, per mèrit propi, darrera paraula sobre la tetralogia wagneriana de l’anell. Poc més es podrà dir en relació a aquesta obra d’art total, emblema de l’estètica del segle XIX i de l’art europeu occidental de tots els temps. Ara ens arriba traduïda per Seix Barral –l’edició en castellà és de finals de 2021, l’original en anglès ja té dos anyets– aquesta Wagnerismo, arte y política a la sombra de la música, de l’assagista nord-americà Alex Ross (no és pas “ari”, però com a mínim és “ross”), crític musical de The New Yorker i autor de “best sellers” com Escucha esto (2012) i, principalment, la multi premiada El ruido eterno, escuchar el siglo XX a través de la música (2009), obra amb la que fou finalista del premi Pulitzer i que li permeté guanyar el prestigiós National Books Critics Circle. Val a dir, per desgràcia, que no disposam de traducció al català de cap de les obres de referència que he citat fins ara, tot i que les dues editorials esmentades –Acantilado i Seix Barral– tenen la seu a Barcelona. Quines coses que té la mercantilització de la cultura.
Alex Ross dedica prop de mil pàgines de text a analitzar la influència que ha tengut durant el darrer segle i mig l’obra de Richard Wagner en la cultura occidental –europea i nord-americana, sobretot–, especialment des del moment de la seva mort, a Venècia, el febrer de 1883. I ho fa a partir del que entenem que són les dues premisses bàsiques de la seva argumentació: en primer lloc, considerar que es tracta de comprendre l’impacte que va tenir un músic –a pesar de tot, Wagner era “només” un músic– en persones que no ho són i, per altra banda, acceptar que el concepte “wagnerisme” superà fins i tot la realitat i la transcendència del propi compositor, fins el punt que aquest –Richard Wagner, fill putatiu d’un jueu– arribà a ser víctima ell mateix de la llegenda que es generà entorn seu i a partir de la seva obra. Passa un poc com amb Grouxo Marx, si em permeten la comparació: se li atribueixen dotzenes d’afirmacions, mostres d’enginy i ocurrències que ell mai arribà a dir, fer o protagonitzar. Pel que fa a la primera qüestió, i com defensa amb encert l’autor, l’efecte que va tenir Richard Wagner sobre el món de la música del seu temps fou enorme. Però la seva influència no superà, en absolut, la que tingueren sobre els seus contemporanis (i sobre la posteritat) compositors com Monteverdi, Bach o Beethoven. L’efecte que va tenir sobre la resta de les arts, però, no és comparable a res i no té cap precedent a la història de l’art occidental: pintors, filòsofs creatius, novel·listes i poetes sucumbiren a el seu magnetisme d’una manera que encara avui ens ha de sorprendre. Ni tan sols Shakespeare li fa ombra, en aquest sentit. Podríem dir que l’art del so sotmeté els artistes del silenci. Només per posar alguns exemples del segon aspecte, Wagner renegaria de la rellevància que s’ha donat a “categories” com el leit-motiv, l’obra d’art total o gesamtkunstwerk o, que no es decebin els mitòmans, allò d’apagar el llum durant les representacions de les seves òperes. Oh, perdó: “festivals escènics”. Sacres, per a acabar d’arrodonir-ho. Vaja, que si a Verdi l’acusaven de fer òpera quan li pegava per escriure un rèquiem a la memòria d’un amic, a Wagner li atribuirem el mèrit de fer una missa només pel simple fet de concebre una opereta, que Déu me perdoni. En el que sí haurem d’estar d’acord, però, serà en afirmar que el cinema no va néixer el 1895 al parisí Salon Indien du Grand Cafè, de la mà dels germans Lumière. El cinema va néixer just vint anys abans als verds turons de Bayreuth, de la mà de Richard Wagner.
La biografia del mestre de Leipzig –no hi ha ciutat al món més musical que Leipzig– fou memorable i donaria, com a mínim, per a dues sèries llargues d’HBO. Des d’una infància mig dickensiana per Saxònia, fins a la seva participació quan ja fregava la quarantena als fets de la revolució de Dresde, mitificats per la seva relació amb Mijail Bakunin. Un episodi que, tot sigui dit, fou irrellevant pel que fa a la seva participació real, però que quasi li costà la vida. La seva mort poètica a la decadent Venècia no fou més que la culminació d’una vida rodejada de contradiccions: qui pot mantenir una relació personal i de relativa amistat amb Lluis II de Baviera i, alhora, convertir-se en col·laborador i còmplice de Friedrich Nietzsche? Dóna una sola vida per tanta disparitat? Alex Ross fa esforços wagnerians per comprimir en només mil planes tot el que aportà la trajectòria artística del compositor, millor que no ens fixem massa en els fruits de les seves pretensions literàries. Si Nietzsche fou un mediocre pianista, Wagner no arribà ni a lamentable “pensador”. Com afirma Ross, el wagnerisme va esclatar en la marc de la política del primer terç del segle XX, en relació a les dues ideologies que llavors competien per monopolitzar la modernitat i el futur: tant els bolxevics a Rússia com els nacionalsocialistes a Alemanya s’apropiaren de la música de Richard Wagner com una espècie de banda sonora per als seus intents de redissenyar la humanitat.
No oblidem, però que el wagnerisme ha sobreviscut el nazisme, no sé si serà igual amb altres formes de veure les coses, molt més sostenibles, raonables i, per suposat, recomanables. Així, durant el darrer mig segle hem descobert el Wagner socialista, el Wagner tolkenià, el Wagner feminista, el Wagner homosexual, el Wagner ecologista, el Wagner negre i el Wagner de ciència ficció. Què n’hauria pensat ell? Només ens falta veure una valquíria rapera a tota metxa sobre un patinet elèctric, tot arribarà si no ha arribat ja i servidor encara no ho sap. Sembla que l’esperit de Wagner és com el pobre Wotan, el déu hipotecat. Deambula, erràtic, se cerca, no es troba i veu, perplex i amb impotència, com el seu net jovenívol i delerós li trenca, atrevit, el gaiato...
