El 2021 ja és història i en aquesta història hi ha les morts d’escriptors i escriptores que no han arribat al 2022. Dues de les darreres pèrdues importants, han estat les de dues dones de vides i moments socials molt diferents, però amb una cosa en comú, l’escriptura, escriure era el motor de les seves vides. Una ha mort a una edat en què ja havia vist i viscut molt, vuitanta-set anys, cansada probablement de patir i d’enyorar les dues persones que més estimava, el seu marit i la seva filla. L’altra encara tenia món per recórrer, seixanta-un anys, i històries per acabar. L’una d’aspecte fràgil i magre, l’altra d’aspecte poderós, amb estils diferents i amb històries diferents ambdues han deixat la seva empremta, que ha anat més enllà del seu món físic per arribar als lectors i a les lectores del planeta. Les històries escrites queden i elles, les autores, perduraran en el record de generacions futures. El món les recordarà per qui foren i pel llegat que deixaren. Cap de les dues ha passat desapercebuda. Dos estils diferents, dues personalitats fortes. Dues dones escriptores que no han arribat a acabar el 2021. Elles són Almudena Grandes que ens deixà el novembre i Joan Didion, que ho feu el mes de desembre.
Joan Didion (Sacramento 1934) periodista, guionista i novel·lista estatunidenca. Les seves obres exploren temes com la desintegració de la moral americana, la psicologia femenina i la fragmentació social i individual. Fou una gran crítica de la vida americana dels anys 60 i 70. Començà a escriure de ben petita i com ella diu aprengué a escriure fent els peus de foto de la revista Vogue, on aterrà gràcies a un concurs en què hi presentà un article i fou seleccionada. D’aquí fins a guanyar el 2005 el National Book Award for Nonfiction i ser finalista del premi Pulitzer per la seva autobiografia L’any del pensament màgic. Aquest llibre, escrit l’any després de la sobtada mort del seu marit, és considerat com un dels llibres clàssics sobre el dol. És un llibre breu, però intens, és una crònica de supervivència que ha captivat milions de lectors. Utilitzant una escriptura directa i sense fer concessions sentimentals recorre tot el que va viure a partir del moment en què el seu home cau desplomat mentre sopaven. En el llibre fa, al mateix temps, comentaris i notes sobre l’hospitalització de la seva filla, la qual morí just abans que sortís publicat. Fou amb aquest llibre que Joan Didion es donà a conèixer al nostre país, li seguí Noches azules publicat el 2011, un relat ple de tendresa on explica la mort de la seva filla. Les traduccions dels seus llibres arribaren tard, però arribaren i gràcies a elles hem pogut gaudir també dels seus primers escrits, obres emblemàtiques com ‘Lo que quiero decir’ publicat recentment en castellà.
Almudena Grandes (Madrid) escriptora de novel·les, columnista habitual del diari El País i tertuliana de la Cadena Ser, es va manifestar sempre com a persona políticament d’esquerres, defensà la memòria històrica i el feminisme. Igual que Didion ella també començà a escriure de ben petita, engegà el seu recorregut literari amb la novel·la Las edades de Lulú (1989) obra eròtica que va guanyar el Premi de la Sonrisa Vertical i l’ha acabat amb la publicació el 2020 de ‘La madre de Frankenstein’ cinquena novel·la del cicle Los episodios de una guerra interminable on explica un dels crims que commogueren l’Espanya de la República, l’assassinat de Hildegart Rodríguez el 1933 a mans de la seva mare Aurora Rodríguez Carballeira. Hildegart era una nena prodigi, concebuda per sa mare com a model de dona del futur, però la paranoia de la mare pel que feia al futur de la filla la porta a la destrucció de la seva obra quan s’adona que aquesta se separava del projecte que li tenia marcat, la matà mentre dormia de quatre trets al cap. Entre aquestes dues publicacions n’hi ha d’altres, un total de tretze, les quals marquen la trajectòria literària d’una dona compromesa amb uns ideals. Escriptora i columnista, feia molt poc que Almudena Grandes havia anunciat la seva malaltia en el seu article quinzenal del 10 d’octubre, però la mort no entén de plans ni de futur i ens agafà a tots per sorpresa quasi un mes després. A sobre la taula un projecte inacabat, la darrera novel·la, la que no veurà publicada, és una història que s’ubica en un futur immediat i es va crear com una resposta al que hem viscut recentment, la pandèmia i el confinament, no és el sisè episodi del projecte d’una guerra inacabable, sinó més aviat un rampell del moment que s’estava, s’està, vivint i que sortirà com a novel·la pòstuma aquest 2022.
Almudena Grandes ens ha deixat, però el seu llegat és aquí per sempre.
Algunes de les seves novel·les s’han convertit en pel·lícules.
Va guanyar El Premi Nacional de Narrativa el 2018 i el Premi Jean Monnet el 2020 per la novel·la Los pacientes del doctor García.
