La inauguració de la temporada d’òpera a qualsevol ciutat important sol ser un gran esdeveniment i el Metropolitan Opera de Nova York (MET) no és cap excepció. És, lògicament, una nit de gala i tots els rituals de «le grande monde» es despleguen amb rigor litúrgic. Hi ha autoritats polítiques, naturalment, però sobretot lluminàries del món de les altes finances, la cultura i la ciència. Hi ha, també, sectors de la societat que no s’ho voldrien perdre per res del món: un petit univers d’estudiants de música tan ambiciosos com pobres i alguns grups com, el col·lectiu LGBTI+, molt discrets i durant anys invisibles a ulls externs, que canalitzen estètiques de lluita personal i col·lectiva a través de l’escapisme i el ritualisme de l’òpera.
Al MET, emperò, «l’opening night» tradicionalment tenia un requeriment molt important: sempre es presentava una òpera del gran repertori amb cantants molt coneguts, per exemple La Traviata de Verdi amb Plácido Domingo. Aquesta fórmula no fallava mai. Les butaques es venien totes i els donors», importantíssim element en un sistema que requereix el suport econòmic del sector privat, interrompien els seus compromisos habituals, a Davos, Aspen o la City de Londres, i dirigien els seus jets a NY per veure «la seva» Traviata, la que ells havien ajudat a pagar.
Això era abans; però això és ara. El passat 27 de setembre després de dos anys de clausura per mor de la pandèmia per primera vegada en els cent trenta-vuit anys de la seva història el MET ha inaugurat temporada amb una òpera d’un compositor afroamericà, Fire Shut Up in My Bones (aproximadament, «El foc que crema dins els meus ossos» o en la traducció més usual del vers de Jeremies: «un foc que crema, com un incendi als meus ossos»). El compositor és Terence Blanchard i el llibret, obra de l’afromericana, Kasi Lemmons, està basat en el llibre autobiogràfic del columnista afroamericà del New York Times Charles M. Blow. La directora d’escena d’aquest muntatge ha estat Camille A. Brown, la primera vegada que un afroamericà o afroamericana munta una obra a l’escenari principal del MET.
L’argument de l’òpera relata el trauma del racisme sistèmic i l’abús sexual. La música, val a dir, eludeix els perfils de les avantguardes dels darrers cent anys, la dissonància, l’atonalitat i la mètrica musical irregular i és, contràriament, accessible amb un llenguatge musical basat, per dir-ho molt breument, en el jazz. Blanchard és molt reconegut com a intèrpret i compositor de jazz i ha donat la volta al món amb els seus músics dotzenes de vegades. A més a més, ha escrit bandes sonores per a moltes pel·lícules, entre elles les de Spike Lee i per tant coneix perfectament els estratagemes, els codis, de com narrar amb sons. Aquesta òpera n’és una prova. L’estrena va ser un èxit i d’aquí a cent anys Fire Shut Up in My Bones podria esdevenir la nova Traviata i Blanchard el futur Verdi.
L’exitosa estrena d’aquesta òpera ha coincidit amb l’aparent voluntat del MET de generar un clima de diversitat i inclusió. Efectivament, el món de la música clàssica (i sobretot el de l’òpera) «té un problema», com es diu en una frase feta, perquè en els EUA, sobretot, però a la resta del món també, es programen solament obres que exclouen grans sectors de la població actual dels països occidentals, persones d’origen africà i asiàtic, especialment. Si bé el reconeixement del «problema» va començar anys enrere, el MET, des de fa poc més o menys dos anys, esperonat per l’assassinat de George Floyd (estrangulat per un policia blanc durant més de nou minuts) i pel moviment Black Lives Matter (BLM), ha pres moltes mesures per començar a resoldre les qüestions de diversitat i inclusió. A més d’encarregar una òpera a un reconegut compositor afroamericà, Blanchard, ha fitxat Valerie Coleman, Jessie Montgomery i Joel Thompson, tots afroamericans, com a part d’una iniciativa d’encàrrecs d’obres. Addicionalment, intentant seguir una política d’inclusió de gènere, per a la temporada d’ara 2021-22, hi haurà cinc dones a la batuta (Jane Glover, Karen Kamensek, Susanna Mälkki, Eun Sun Kim i Nathalie Stutzmann), solucionant així, si bé temporalment, una altra situació tan injusta com absurda. Veurem què passarà.
