David Ginard ens ofereix, en el volum objecte d’aquest comentari, una llarguíssima entrevista a Josep Massot i Muntaner que, en acabar, se’ns fa extraordinàriament curta. Perquè si alguna cosa ens permet la combinació de tots dos (Ginard com a entrevistador i Massot i Muntaner com a entrevistat) és l’obertura de multitud de camps diferents que queden més o manco oberts. Llegir el llibre que Ginard basteix al voltant de l’entrevista amb Massot fa venir ganes d’investigar, de capbussar-se en la Història, d’interessar-se pel nostre passat i de mirar d’esbrinar tants aspectes foscos que encara queden. Per molt que historiadors com Josep Massot i Muntaner hagin contribuït de manera decisiva a aclarir molts angles obscurs del nostre passat col·lectiu.
En el present volum es desgranen aspectes molt diversos de la vida i l’obra de Josep Massot i Muntaner. L’historiador, editor, filòleg, monjo de Montserrat i, sobretot, savi discretíssim i atent, ens conta els seus inicis en la romanística, com va sorgir la decisió d’entrar a la comunitat monàstica de Montserrat, les peripècies de les múltiples associacions en les quals ha treballat (sovent en càrrecs de primera fila), les penes i treballs per dur endavant projectes editorials diversos (des de revistes com Serra d’Or o Studia Monastica fins a les col·leccions de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), els seus estudis sobre la guerra civil a Mallorca i a la resta de les Illes Balears (i les peripècies al voltant d’aquests estudis), la indagació permanent en el camp de la lingüística romànica i en el de la literatura catalana... Els temes no s’acaben mai i van desgranant-se d’una manera fluida i amena.
Josep Massot i Muntaner és, sense cap mena de dubte, el referent indefugible a l’hora d’acostar-nos a la història de la Guerra civil a Mallorca. També n’és capdavanter pel que fa a la resta de les Balears, tan mancades d’estudis històrics rigorosos, especialment sobre les parts més conflictes del nostre passat (ja relativament) recent. L’estudi sobre una etapa com la de l’última guerra resulta sempre problemàtic per les implicacions que encara té en la nostra societat. Massot recorda els esdeveniments relacionats amb les seues publicacions sobre aquesta qüestió, els incidents a les presentacions dels llibres, les atzagaiades (no impensables, però sí encara estranyes) a les conferències, les pintades feixistes a ca seua o les amenaces a la seua mare, el neguit davant fets que es desvetllaven de manera clara, precisa, concreta i sense gaire resposta racional possible. Però, malgrat tots aquests fets, Massots sempre té un caràcter dialogant, una gran capacitat de mediació i un saber fer que el caracteritza. Així, per exemple, ens explica com va aplacar una colla de falangistes que, en un acte a Menorca, s’hi varen presentar amb la clar intenció de rebentar-lo. Amb arguments, sense més arma que la paraula, l’historiador els va desarmar tan contundentment que no varen tenir altre remei que escoltar-se’l i aguantar-se. Perquè els documents, els fets tangibles no es pode sotmetre a qualsevol tipus de contestació, i, molt especialment, poc els poden ferir les postures pamfletàries, tan habituals encara entre nosaltres.
Dins el seu gran ventall d’activitats, i al costat de la d’historiador i la d’investigador permanent de la llengua i la literatura, Massot ha desenvolupat una intensa activitat com a editor. Dirigeix fa cinquanta anys l’editorial més vella del món: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aquesta editorial va començar a funcionar a finals del segle XV i encara continua. Després de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat varen venir Oxford University Press i Cambridge University Press, en segon i tercer lloc respectivament. Josep Massot afirma que, quan va començar a dirigir les PAM, era l’editor més jove dins el panorama editorial català... «i ara som el més vell». Cosa que ens dona referència clara de la constància, la perseverància i la capacitat de treball del nostre historiador-filòleg-editor.
Per a qui vulgui una passejada amb llarga vista panoràmica per la nostra historiografia, un tomb per les nostres lletres, una acolorida gamma de referències sobre les dinàmiques culturals dels nostres països, el llibre que comentam constitueix un autèntic tresor. Així ho veu també l’insigne historiadord Paul Preston, que signa el pròleg del llibre de Ginard. Paul Preston afirma que deu a Josep Massot i Munanter la major part de la informació que té sobre la Guerra civil espanyola a les Illes Balears. Només aquells que cultivin una certa afició per la Història es poden fer càrrec de la magnitud de l’elogi, especialment tenint-ne en compte la procedència.
Els aficionats a la Història, a les Lletres, als llibres o, senzillament, els ciutadans interessats pel passat del nostre país, dels nostres països, trobaran en aquest llibre estímuls ben positius per continuar i créixer en els seus interessos intel·lectuals.
