Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

NATURA

Caminem, doncs

Frédéric Gros ens regala una lectura metafòrica

Fréderic Gros. YOUTUBE

Arriba en català a les llibreries Caminar, una filosofia (Cossetània), el llibre de Frédéric Gros sobre el simple (aparentment) i tan humà fet de caminar sobre dos peus. La publicació inicial en francès és de 2009, la versió en castellà de 2014. A la fi arriba en la nostra llengua gràcies a l’elegant traducció de Francesc Romà i Casanovas. Diguem, en principi, que el text pot semblar ingenu, neutre, idealista. L’ha escrit un acadèmic que camina: parla sovint de motxilles, de senders en la muntanya o en el bosc, de refugis on hom arriba després d’una llarga caminada d’hores, de les cames cansades, dels peus que fan mal, de la immersió personal en el paisatge que travessam...

A França abunden, aquesta mena de savis que caminen per ocupar el seu temps d’oci i que, de passada, n’escriuen. Diguem tot d’una, però, que falten en els seus llibres, sempre interessants, les avui urgents reflexions sobre la necessitat, l’obligació, el drama de caminar per fugir d’allà on vivim, perquè ens expulsa la guerra, la fam, la misèria, la injustícia, la inequitat, la coacció, la violència; breu: el Poder en qualsevol de les seves formes de perversio. Avui, moltes caminades es fan lamentablement per fugir. Massa. I cap d’aquestes caminades és lliure o feliç.

Dit això: us convidam a llegir, i a gaudir, de Caminar, una filosofia. Frédéric Gros ens regala una lectura metafòrica. Aprenem a avaluar el poder del fet de caminar en llibertat, i aprenem a llegir que oculta o què manifesta la conducta tan humana de marxar sobre dos peus. Cap a ponent, sempre. Cap al finis terrae. Encara que la primera gran caminada humana tal vegada va ser cap a llevant. Des del sud i el centre africà passant per la península de Sinaí i expandint l’espècie (les espècies) en tot Àsia i Amèrica. I Europa, sí a ponent. Tot això sense noms i sense punts cardinals. Fa milers d’anys. Molts de milers. Caminar ha fet la Humanitat.

Gros repassa, amb atractiva erudició i des de la seva afecció per cmainar, vida i obra de personalitats singulars de la cultura i de la història: Nietzsche, Rimbaud, Rousseau, Thoreau, Kant, Gandhi, Sòcrates, Diògenes, lames orientals, xamans amerindis... De caminades vénen, ens diu, pensaments i rituals poderosos, belles obres literàries, reivindicacions que han fet més digna la vida dels homes i de les dones. Caminar ens fa lliures (ai!, si podem fer-ho en i des de la llibertat). I pacients, conscients, observadors. No cal fer grans caminades en paratges de dificultat objectiva ni tampoc peregrinacions mítiques. Basta la passejada diària, de rutina. Muntanya o jardí. Platja o coster. Caminant ocupam espais que són nostres, espais públics on la llibertat política s’exerceix. On afermam el nostre ésser gràcies al ritme de les passes i la respiració. Si ens falta l’alè, aturem-nos i alcem els ulls per mirar –i no just veure– boires, boscos, planures, qualque bestiola, una flor, un bolet, pobles retallats en l’horitzó. Vagabundejar pels carrers de Ciutat és una expressió política, també.

Gros ens recorda que, d’acord amb alguna cultura, caminar serveix per sostenir el món. Thoreau afirmà caminar no és perdre el temps, sinó acollir-lo en nosaltres. Expandir-lo.

Caminem, doncs

Caminem, doncs Miquel Rayó

Compartir el artículo

stats