El meu fill de set anys m’escoltava mentre jo, en veu alta, intentava enarborar una idea d’allò què és un clàssic, i em va dir: ma mare, un clàssic són les coses que ens connecten per saber d’on venim. I ho va dir així, ras i curt i se’n va anar a jugar amb els playmobils. Pot ser sí sigui així de senzill, perquè un clàssic ens connecta amb la cadena generacional i a més, un clàssic, serien aquelles obres que superen les relectures al llarg del pas del temps. I com s’ho fan? Idò perquè en la seva estructura condensen l’essència que mou l’ésser humà i que, val a dir-ho, no han evolucionat gaire des de fa 3000 anys. També és cert que un clàssic és una obra que hom té com a model digne d’imitació. Així resulta evident que els creadors, els referents, de corrents pictòrics, musicals o literaris (també cinema i de totes les arts) es converteixen en clàssics des del moment que se’ls versiona, imita i reprodueix al llarg del temps.
Però és el pas del temps per ell mateix un referent vàlid per considerar una obra un clàssic? O ho és la validesa del missatge? És necessari un nombre mínim de coneixedors de l’obra per a que es pugui considerar un clàssic? Clifton Fadiman, en el seu llibre: Manual de lectures per a una vida diu que quan llegeixes un clàssic, no veus res en el llibre que no hagis vist abans, si no que és en tu mateix on veus coses que no havies vist abans
Interessant afirmació que ens obre un camí per poder definir què ha de tenir una obra per a ésser considerada un clàssic. Aquesta raó que justifica o defensa el fet de seguir treballant, versionant, rellegint, totes aquestes obres anomenades clàssiques, com a mirall de les relacions humanes, com a suport de la cultura, com a part de nosaltres. Com veieu el meu fill, dins la seva intuïció infantil no anava tan desencaminat. Amb el clàssic connectam amb allò que grans autors han pensat, sentit i imaginat. Laura Borràs, en el seu llibre Per què llegir els clàssics avui ens diu que llegir és sempre llegir-se a un mateix, és confrontar-te, projectar i projectar-se en el text.
El clàssic té per a mi, per una banda, la força d’haver perdurat al llarg del temps, encara que aquesta supervivència no sigui garant d’ésser la millor obra del seu moment, però per una causa o una altra és la que ens ha arribat. A més, però, el clàssic ens permet veure els costums, les preocupacions, les modes i ens proporciona un reflex on podem rellegir el nostre present o analitzar-lo, des de l’aquí i l’ara. El clàssic ens torna a les arrels, ens permet comprendre’ns un poc millor i saber d’on venim i provar d’esbrinar cap on anam, i sobretot, saber on rau la procedència del nostre inconscient. Un viatge en el riu de la historia de la humanitat. Analitzant les adaptacions que s’han fet al llarg del temps d’una obra determinada podem veure l’evolució de l’estètica, de les convencions, de les preocupacions socials, dels estils i també, si hi escau, les regressions.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix clàssic com a l’obra que ha representat la maduresa o un moment culminant dins una literatura, dins un art. Aquesta definició no fa més que completar allò que dèiem abans, encara que no cal que l’obra clàssica sigui culminant dins una literatura en el seu moment, ja que hi ha obres que han esdevingut clàssics i referents importants encara que en la seva època foren menys tingudes. Pensem, per exemple, en les obres d’Edgar Allan Poe o en la pintura de Van Gogh.
Segons Samuel Johnson, en la seva obra Prefaci a Shakespeare, quan una obra s’ha desprès de la conjuntura del seu moment i del seu autor ja es pot revisar com si fos un clàssic. Per altra banda, no me’n puc estar de fer un poc de broma i definir un text clàssic com a aquell que tots creiem haver llegit alguna vegada, o que són aquelles obres que tothom coneix i molts pocs han llegit.
Així doncs, pensant en aquestes obres que ens acompanyen al llarg del temps, amb les quals recuperam la pulsió atàvica i social i ens adonem que aquesta pulsió segueix vàlida i punyent avui en dia, val a dir que no sempre és el contingut allò de més valor, també pot ser la forma, l’estil, els materials... A vegades, en literatura i en teatre, es modifica la forma amb una voluntat d’apropar el clàssic al lector, a l’espectador, estic pensant en reedicions de, per exemple, Tirant lo Blanc on s’ha adaptat el lèxic al vocabulari actual, en aquest cas, hem de pensar que és el contingut allò que es vol fer perdurar, encara que sota el meu humil punt de vista, és més interessant fer un esforç i mantenir la forma, ja que ens enriqueix més encara. I si fem un cop d’ull cap el meu camp, el teatre, sovint podem gaudir de lectures actuals de clàssics grecs en les quals s’ha adaptat la durada de l’obra (de les cinc o vuit hores de l’original es passen a dues i mitja o tres), o s’ha actualitzat el vestuari mantenint el text íntegre per demostrar la seva vigència, o s’ha anat directament a l’essència i des d’allà s’ha reinterpretat. Estic pensant en, per exemple, les adaptacions de clàssics que ha fet el director Thomas Ostermeier de la Schaubühne amb Lehniner Platz de Berlín amb una voluntat didàctica i per res naturalista (Des de Un home és un home de Bertold Brecht (1997) Nora d’Henrik Ibsen (2002) fins a Hamlet (2008) o Otel·lo (2010) de Shakespeare , o en el Juli César d’Àlex Rigola (Teatre Lliure 2002), amb els personatges abillats amb americana i corbata, i que el mateix director expressava el desig que els polítics veiessin l’obra, per tal de provocar-los una reflexió sobre el seu treball i entendre el poble, ja que la lectura que ell en va fer és que en política les finalitats estaven per davant els ideals, tot estava permès, fins i tot matar a Juli César, i aquesta lectura és , per desgràcia, totalment actual: Quantes vegades no han traït i traeixen els seus principis els partits polítics per tal de no perdre vots?. Clàssics duts a escena un cop i un altre, des de l’Antígona de Sòfocles, que ens parla del sentit de justícia, de l’abús de poder, a l’Enemic del Poble d’Ibsen, de la qual en va fer una versió Joan Puig i Ferreter: Aigües encantades. I del mateix Ibsen, Casa de Nines, quantes Nores no hi ha encara que dubten si sortir i tancar la porta i poden trobar una reflexió en aquesta obra. I així molts i molts clàssics com Bernard Shaw, Brecht, Wilde, Guimerà, etcètera i etcètera. El mateix passa en música, des de Bach, Mozzart, Beetoven, Chopin, fins a Elvis Presley, Ella Fitzerald, els Beatles, Janis Joplin, Pink Floyd, els Rollins, Milles Davies, Aretha Franklin, Tina Turner...
El clàssic ens interconnecta generacionalment, com en un cas proper, que el padrí va regalar al pare una versió de l’Illa del Tresor i ara és aquest mateix pare que la dona a conèixer al fill i l’escolten en un audiollibre mentre van en cotxe. És aquest joc de miralls, ric, com el fil vermell que ens interconnecta, la complicitat o la discrepància, el discurs amb l’autor, amb els seus contemporanis i de veure’ns-hi reflectits, allò que ens retro alimenta. Els meus clàssics: Des de Joanot Martorell, passant per Sòfocles, Shakespeare, Kafka, Dostoievski, Baudelaire, Rimbaud, Maria Mercè Marçal, el Bhagavad Gita, Doris Lessing, Virginia Wolf, Miquel Bauçà, Burroughts.... eclèctica llista, infinita, sempre n’hi ha algun altre per afegir, no hi ha dies a bastament per llegir i rellegir, per escoltar, per mirar, per fruir del plaer de fer un cop més el clàssic present, la perpetuïtat en l’instant, l’essència en l’ara i l’aquí, el plaer de llegir clàssics.
