Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Aniversari Massot

Evocació familiar

Aquest escrit, d’alguna manera també vol ser un homenatge als que ens han precedit

A ca n’Angelí-Palma (1942): La tieta Mercè Massot, l’àvia Antònia Capó, l’avi Josep Massot, el pare Guillem Massot, en Pep, L’àvia Catalina Massanet, la mare Margalida Montaner, l’oncle Marià Massot. b.m.m.

Sé que el meu germà Josep, tan brillant en altres coses, no té un excés de retentiva per això de les dates familiars. Per aquest motiu, crec que li serà d’utilitat fer una relació de les persones que han passat per la nostra vida –en el seu cas, algunes més- durant aquestes vuit dècades seves que ara celebram. D’alguna manera també vol ser un homenatge als que ens han precedit.

El senyoravi Josep

Degué ser el primer familiar proper que ens deixà quan en Pep ja havia nascut. Parlam de Josep Massot i Planes, fill del músic Guillem, germà de l’organista Melcior, del marí Marian i de la poetessa Mercè, i pianista i compositor ell mateix. Nasqué el 1876. Després de viure tota una sèrie d’anys a Barcelona, fent feina a la Central de Correus i passant la Guerra Incivil allà, tornà a Mallorca, on hagué de patir persecució i hagué de presentar tota una sèrie d’avals pel fet d’haver tengut un càrrec de responsabilitat al cos de Correus de la República.

Acabà anímicament molt malament i ens deixà a Pòrtol el 28 de maig l’any 1943. Ell va conéixer el primer net, en Pep nostre, però és impossible que aquest tengui cap record directe seu.

El senyoravi Joan

El padrí per part materna, Joan Muntaner i Verd, vivia al carrer de Bordoy. Era afeccionat al muntatge de ràdios i a la fabricació de vi. El meu germà no guarda un excés de records d’ell, però coexistiren una sèrie d’anys. Se’n va anar el 24 de maig de 1949

L’oncle Melcior

L’organista de la parròquia de Santa Eulàlia, que vivia al carrer de Morey, ben damunt l’antiga impremta Guasp. Des de ben petit, el meu germà havia anat a ca seva, en assídues visites familiars i trobava un tresor a les dependències altes de la casa, on hi havia la biblioteca i una habitació amb les joguines que havia usat el pare, un infant molt curós; però entre ell i el germà Joan no en deixaren cap de sencera. Melcior Massot i Planes ens deixà el 1953. Havia nascut el 1870.

A Pòrtol (c. 1959): el germà Guillem, la mare, el germà Joan, l’àvia Antònia, el germà Biel, l’oncle Marià, En Pep, el pare, na Catalina Puig, na Francesca Vidal, la tieta Mercè.

L’oncle Marià

Va ser el meu primer contacte amb una defunció familiar. De poquíssims anys, record el pis noble de la casa del carrer del Palau, oberta i amb l’escala inusitadament il·luminada. La tieta Mercè, asseguda a una butaca de la sala «del piano», plorosa, i explicant-me que ja no tornaríem a veure el seu germà, Marià Massot i Planes.

Era el padrí de fonts d’en Pep qui, aleshores, era a Barcelona estudiant; havia de partir un dia d’aquells, però endarrerí el viatge degut al fet luctuós.

Això fou el 1960.

Na Catalina

Catalina Puig i Barceló, de Felanitx, havia estat de minyona amb l’oncle Melcior. Quan aquest acabà, passà alguns anys amb l’àvia Antònia. Al final, aquesta va voler cuidar d’ella, ja velleta i malalta, fins que arribà a traspassar també el 1960 mateix a la casa pairal de Pòrtol.

La senyoràvia Catalina

Mare de la nostra mare, Catalina Massanet i Verd provenia d’una de les cases nobles de Mallorca, per bé que no en feien massa ostentació i havien vingut a menys –en qüestió d’economia líquida– per mor de la fallida del Banc de Crèdit, com tantes altres famílies afectades.

En Pep recorda haver pres part manta vegades a la taulada familiar del menjador, una taula grossa quasi sempre a punt per rebre la gran quantitat de filles, fills, netes i nets de la senyoràvia que, segons conten, feia uns saborosos menjars encara que usàs pocs ingredients. Ens deixà el 25 de gener de 1965.

La senyoràvia Antònia

La vídua del músic Josep Massot i Planes era de Pòrtol. És el que anomèn la «cama bona» –Capó i Garau– de Marratxí, que ens relaciona amb gran part de les famílies portolanes. Els primers redepadrins que s’instal.laren al nostre municipi, el segle XVII, provenien de Castell Llubí, aleshores parròquia sufragània de Muro. Tota la vida la vaig conéixer vivint a ca nostra, que realment era la seva. Ens deixà el 7 d’agost de 1966.

La tieta Mercè

A partir de la defunció de les senyoràvies, en l’aspecte luctuós de la casa directa hi hagué una certa tranquil·litat –no passà el mateix, malauradament, amb oncles de la part materna–, que només canvià la poetessa del carrer del Palau, una vintena d’anys més tard. Havia mantingut correspondència amb Maria Antònia Salvà i, amb el seu germà Marià, propicià les tertúlies literàries del «salonet de can Massot», al carrer del Palau, a la postguerra. Després de patir una rotura de cadera, dins la Seu, d’on era assídua parroquiana, passà per la clínica i acabà a Pòrtol, on finí els seus dies el 6 d’abril de 1981. Mercè Massot i Planes havia nascut el 1894.

Sa Madoneta

Una persona molt estimada a la casa. D’alguna manera fou la meva segona mare, la vaig veure des de que vaig néixer –ja feia uns anys que era a la casa–, i me va agombolar tota la vida fins que es va jubilar, a finals dels setanta. Margalida Cabot i Mascaró, de can Freixura, nascuda el 1908, apreciava molt en Pep, «Pepet», que li deia ella. Òbviament l’apreci era mutu. Deixà aquest món el 24 de gener de 1985.

Na Francesca

Francesca Vidal i Palmer, estellenquina ella, estava a ca’ls oncles Marià i Mercè, al carrer del Palau. I continuà allà, tenia més de noranta anys, fins a la fallida de la tieta Mercè. Llavors tornà al seu poble, amb la seva neboda Bel «Gendre». No va sobreviure massa a la desaparició de la tieta, a la qual guardava i defensava de manera fidelíssima. Estava molt per en Pep –talment com per als altres germans– però feia una festa cada vegada que aquest, ja estant a Montserrat, tornava a l’illa.

Recordant-la, no puc estar-me d’esmentar una glosa que el germà Joan li dedicà a la dècada dels 70:

Per fer randa s’ha mester

mà trencada, vista fina

i el cap dels dits falaguer.

Aquestes qualitats té

una al·lota estellenquina:

Francesca Vidal i Palmer.

No vos podeu imaginar l’emoció que va experimentar en sentir-ho.

El pare

Guillem Massot i Capó, metge de Pòrtol –d’on eren els ascendents materns– per espai de més de quaranta anys. Fill, nét i nebot de músics, ell no n’era, però n’era un gran afeccionat, especialment al món operístic i, per damunt tot, wagnerià fins al moll dels ossos. Lector impenitent, escriptor d’obres teatrals i poeta ocasional, ens deixà de manera totalment tranquil·la el 25 d’abril de 2004. Curiosament, el vespre abans, encara seguia llegint l’obra que duia entre mans i escoltant –com no?– el seu estimat «Parsifal». Era del 1913.

El germà Guillem

Mai no ens haguéssim pensat que estava destinat a deixar-nos tan prest. Tot i que, de fet, d’ençà que era nat havia tingut tot tipus de mal, però sempre ho havia superat. Al final no pogué amb l’infart que li provocà un estat de coma irreversible que únicament es va resoldre al cap de vuit mesos d’una situació que no voldria per a ningú. Ens deixà el 19 d’octubre de 2004 –el mateix any que el pare... Annus horribilis– poc temps després de complir els 58 anys. Guillem Massot i Muntaner era del 1946.

La mare

Margalida Montaner i Massanet, la darrera persona de la família directa que ens ha deixat, enguany s’han complit 10 anys. Persona d’empenta i timó de la casa fins al darrer any. Una embòlia amb seqüeles va fer que s’espatllàs tot el seu -que aleshores també era el nostre- univers.

Quin record tenia ella de la gènesi den Pep? «Va ser setmesó i era petitó, molt petitó. Tenia al capet com una mandarina. Tothom deia «no el suraràs», però jo els deia que sí, que ho aconseguiria. I així fou». Així com contava aquest pas, també tenia dues frases específiques sobre els fills que sovint repetia: «Ja té tal edat (en relació a un o l’altre, però molt sovint referint-se a Pep, que era el major i, per tant, el de més edat)... I el pitjor és que jo ja hi era !!» exclamant-se del ràpid pas del temps i de la fugacitat de la vida.

L’altra era «si pogués vos posaria a tots allà a on éreu fa... anys». El curiós és que ho deia «de boqueta», però ni tansevulla ho pensava, ni li hagués passat per la imaginació de fer-ho, encara que hagués pogut. Havia nascut el 1918.

Els demés

Tota una sèrie de persones que hem conegut i tractat, familiars i amics, que han passat davant en el camí sense retorn. Sovint per lògica d’edat i en alguns casos per dissortada malaltia o accident.

Des d’oncles i tietes, tant bons com consorts –de la part materna n’hi havia vuit de bons i sis consorts. En canvi, cap de la paterna, tot i que hi havia ties padrines i filles de cosines–, cosins i cosines; pares, mares i avis o àvies de les cunyades, fins a amics, de la casa o personals -que en el cas den Pep arriben a legió-. Això, sense comptar –en el seu cas– els seus germans de religió, els monjos benedictins de Montserrat.

En conjunt, abreujant i a mode de resum, aquesta evocació/homenatge deixa ben de manifest, com bé va dir Manuel Ibáñez Escofet a l’hora de posar títol al seu llibre de records, que «La memòria és un gran cementiri». Certament.

Compartir el artículo

stats