L’Església dura ja dos mil·lennis gràcies, probablement, a la protecció divina. Però no es pot deixar de banda que l’aliança amb el poder i els poderosos hagi incrementat secularment la seva capacitat d’influència. L’emperador Constantí I signà l’edicte de Milà el 313 i posà fi a les persecucions dels cristians. El seu successor Teodosi proclamà el cristianisme com a religió oficial.
Durant disset segles l’aliança entre l’església oficial i el poder s’ha mantingut amb acords i topades. Bona part de la història espanyola i mallorquina del segle XX ha estat marcada per aquesta relació. Els episodis d’anticlericalisme de 1909, 1931 o 1936 tenien l’altra cara de la moneda en el suport dels bisbes a l’oligarquia, a la rebel·lió militar i al règim dictatorial franquista durant gairebé quaranta anys. Si fou primer l’ou –els atacs a bens o persones d’Església– o la gallina –el suport del catolicisme al feixisme– és un debat necessari, però difícil de resoldre.
Sencelles va obrir una reflexió sobre les relacions entre l’església mallorquina durant el conflicte bèl·lic del 36 al 39. Les comunicacions presentades s’han publicat en el volum Església i Guerra Civil, coordinat per Pere Fullana i Rafel Mas.
L’àmbit de les comunicacions abraça des de l’assistència dels caputxins als condemnats a mort o les comunitats religioses a les presons de dones fins a les llums i ombres sobre la beatificació dels Missioners dels Sagrats Cors, la majoria mallorquins, assassinats al barri barceloní del Coll.
Però tal vegada un dels blocs que més pot cridar l’atenció dels lectors sigui el del clergat de simpaties republicanes enmig d’una església majoritàriament partidària dels militars rebels. El cas més rellevant és el del capellà Jeroni Alomar Poquet, el prevere afusellat pels militars per haver ajudat a fugir a republicans perseguits. L’historiador Gabriel Alomar i Serra repassa la documentació coneguda del bisbe Josep Miralles en relació amb el processament i condemna a mort del mossèn llubiner. Són cartes en les quals el prelat no mostra gaire interès a salvar la vida del seu subordinat –“sea cual fuere su castigo lo considero merecido”– i imposa silenci al clergat llubiner –“ni usted ni ellos [el rector i la resta de preveres] dirán una sola palabra sobre el asunto, ni sobre sus antecedentes y consecuencias”–.
De la comunicació del professor Serra hi ha una afirmació que vuitanta-cinc anys després dels fets sorprèn i obri grans interrogants sobre el paper del bisbe. Es tracta d’un arxiu de documents Miralles “que encara avui és incomprensiblement inaccessible als investigadors”.
Perquè el secretisme és un dels trets distintius de la relació dels capellans republicans amb la jerarquia. El cas del capellà Ferrereta, mn. Antoni Rosselló Sabater, és clarificador. La comunicació de Rafel Mas i Bàrbara Suau es basa en documents trobats l’any 2004 en una arqueta de tres panys a la rectoria de Bunyola. Rosselló també fou acusat de voler ajudar a fugir a republicans amagats. Afortunadament per a ell, la sang vessada per Alomar degué semblar suficient als militars i ‘sols’ el condemnaren a vint anys de presó. Un cop més el bisbe Miralles es rentà les mans i sols es preocupà d’evitar l’escàndol en les cartes adreçades al rector bunyolí.
El llibre ara publicat és aclaridor a l’hora de conèixer aquesta altra església, però sobre totes les comunicacions s’hi troba un intent de superar un conflicte que vessà sang durant tres anys. Una frase de Josep Amengual i Batlle ho resumeix perfectament: “Els assassinats d’un bàndol o l’altre pertanyen a la soca d’un mateix poble, i els recordarem de formes diverses, però sense que puguin ser monopolitzades per ningú”.
