VENÈCIES.
Hi ha tantes de Venècies com grans escriptors s’han enamorat d’aquest conjunt de carrers d’aigua, de casalicis d’història, de cases, casetes i casetons de poble, de placetes i de molls, d’esglésies plenes de retaules, de frescs, d’olis i de músiques immortals, d’aquesta plaça i aquesta basílica de Sant Marc on ens hem fotografiat, hem pres cafè al Florian o al Quadri i hem passat un temps que sempre quedarà en els ressons més fondos dels records.
Venècia escrita és una fàbrica de records. La Venecia (Ediciones Península) de Jan Morris va ser una de les meves primeres guies i la recoman a aquells que van a la ciutat per primera vegada perquè està escrita per una periodista culta i sensible que ens conta allò que veu, allò que investiga, allò que llegeix i també allò que de vegades imagina, una de les millors formes de coneixement. Les Venecias (Ediciones Península) de Paul Morand, un llibre escrit per aquest estilista cosmopolita de dretes, col·laboracionista i antisemita, és una joia perquè, cinc anys abans de morir, ens conta totes les Venècies que ha viscut. La de principi del segle XX on vivien aristòcrates de tot Europa i on Thomas Mann va cercar la seva escenografia i ambient per a aquella Mort a Venècia que Luchino Visconti va dur al cinema. La Venècia de la Primera Guerra Mundial plena de vaixells de guerra amb soldats russos, austríacs, napolitans, francesos, senegalesos per aquell laberint de carrers barquers i clarobscurals, pels ponts i les esglésies i per tots els voltants del palau Ducal. I en el principi del segle XX (1920), Morand viatja per la ruta mítica de l’Orient Express, que col·loca Venècia en un punt d’encontre entre cultures cap a l’Europa de Trieste i Istanbul. La Venècia de la Segona Guerra Mundial va plena de grafits que alaben el feixisme i d’éssers rossos amb els genolls a l’aire vinguts del Tirol (forma morandiana d’anomenar els nazis), que es passegen per la plaça de Sant Marc. Un col·laboracionista del règim de Vichy com ell troba molt elegant la forma veneciana de rendir-se sense posar resistència el 1945 als soldats anglesos. Era la seva obligació per salvar l’art i la bellesa. Ho enteneu bé? És amb aquestes contarelles quan ens mostra una ciutat fora dels tòpics que sempre la redueixen. I quan Morand el 1969 veu per una placeta veneciana un grup de hippies joves troba que puden i que diuen que Venècia és una merda. El llibre podria ser una elegia que acabaria amb aquella frase tan morandiana: “Venècia s’enfonsa, no és potser el més bell que li pot passar?” Recomanable.
La Venècia de Joseph Brodsky són els seus Fondamenta degli incurabili (Días Contados), que són 51 fragments d’extensió desigual en què la paraula esdevé poema per cantar un gran amor per Venècia. Una ciutat que en la seva infantesa i joventut dins el règim soviètic era una utopia de fugida i una força literària i artística amb els seus canals que agermanava el seu Sant Petersburg natal. Ens diu des del fulgor venecià mots alats: “La bellesa és consol i refugi. No ens amenaça amb la mort ni amb la malaltia.” Un llibre ple de sabors amb l’aigua que ens desequilibra com una música callada. Molt recomanable..
LA VENÈCIA DE JAMES ÉS UNA FESTA DE PINZELLADES VERBALS.
Crec que Els papers d’Aspern (L’Avenç) és una festa veneciana dibuixada amb pinzellades de l’etern. I ha trobat un traductor al català, Joan Sellent, que coneix molt bé la música lenta de mestre Henry James, tan estrany, detaller i lluminós com el seu entrecreuament cultural de nord-americà i d’europeu, i aconsegueix trobar aquest ritme en què el suspens de l’argument i la vitalitat de la lletra es conjuguen a la perfecció. Des de la primera frase, “La senyora Prest s’havia guanyat la meva confiança; sense ella, francament, jo no hauria arribat gaire lluny, perquè la idea fructífera de tot aquell assumpte va sortir dels seus llavis amables.”, tot comença a girar de la forma més harmoniosa i llatina que el clima dels fets, en què el misteri envolta tota l’atmosfera, pot desprendre. La veu de la primera persona del relat, aquest estudiós del poeta Jeffrey Aspern que vol aconseguir les cartes que aquest va enviar a la seva darrera estimada, Juliana, té les entonacions de la intriga confegida en la realitat amb una naturalitat tan lògica com subtil. Les emocions són descrites a través d’aquestes sensacions de les trobades successives del narrador amb aquelles dues dones, la tia i la neboda, en un palauot venecià perdut lluny del centre, que són l’únic camí possible per arribar a la meta desitjada. Les propietàries i sacerdotesses del cofre del tresor són el mcguffin. I l’explorador James fa tots els números de l’auca per arribar de la forma més intel·ligent, sigil·losa i embolicadora a l’objectiu desitjat. És un llibre per llegir molt a poc a poc, escapant a les totes de la facilitat d’una velocitat ràpida que vulgui alçar els vels de cadascun dels capítols d’aquella aventura. Sí, es tracta d’una aventura plena de descobriments, d’aturades, de petits fracassos, de conquestes, de temps morts confitats i d’unes passions ben diverses i distintes que ens donen un panorama humà tan ric com fascinant. Sí, la fascinació que produeix la ciutat que sura damunt l’aigua es contagia al desig de l’estudiós que voldria sobre totes les coses una garba de paraules d’un poeta estimat. Els papers d’Aspern ens fa sentir i conèixer Venècia en els seus batecs més íntims, més vertaders, allà on art i vida es conjuguen.
No en sortireu com hi entràreu, d’aquestes planes jamesianes amarades d’una Venècia que té totes les arts per embruixar-nos, atrapar-nos, descobrir-nos les mil i una energies que el desig pot moure en aquests esperits humans que estimen la bondat, l’amor i la bellesa. Molt, molt recomanable!
