Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Lectures Naturals

Disquisicions insulars

Llauger és continuador d’una antiga i extensa comunitat d’illómans, iniciada tal volta per Homer

Miquel Àngel Llauger. Margalida Capellà

Si hom volgués forçar un símil entre escriptura i geografia, podríem convenir que la prosa és assimilable als continents, ja que el text de la primera s’estén de forma indefinida; i que els versos ho són a les illes, pels seus límits més determinats. El llibre més recent de Miquel Àngel Llauger (la polisèmia de “darrer” llibre me sembla del tot inadequada), Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d’illes i miratges (Ed Lleonard Muntaner), és, per tant, poètic, per tal com ens presenta històries, reflexions, visions i fets de més de dues-centes illes (dos-centes setze, si no me n’ha passat cap per malla), en un viatge caòtic i suggerent per tots els mars, reals i imaginaris, que permeten l’existència de les innombrables illes del món.

Innombrables? Certament, ja que no hi ha una definició estricta del límit entre illa i illot. L’autor recull algunes possibilitats: l’extensió que fa possible la vida humana, o l’activitat econòmica (acceptada en algun tractat internacional); no acaba de ser satisfactòria, ja que sols trasllada la incertesa de la qüestió: quin grau de dependència exterior seria admissible per aquella vida, o quin és el nivell mínim de l’activitat econòmica? I la separació d’altres terres? Els vikings, ens informa, en tenien una ben clara: havia de poder navegar entre elles un drakar amb els rems estesos. El lector podrà descobrir com un criteri tan objectiu pot ser manipulat per interessos polítics. També hi trobareu el debat de quan una illa perd el seu caràcter insular. Basta un simple pont? Cal esborrar de la llista l’illa des Camp de Mar? En tal cas, dic jo, també Manhattan! I Botafoc? I que feim amb les illes de caràcter intermitent, com es Trucadors, de Formentera?

Llauger és continuador d’una antiga i extensa comunitat d’illómans, iniciada tal volta per Homer, amb il·lustres mallorquins dins aquesta nòmina. Els Cresques, a l’Atles Català de 1375, quantificaren el nombre d’illes del mon en 7.548 (89 més de les que havia dit Marco Polo) i, entre moltes altres notícies, ens informaren que “En Inbèrnia ha moltes illes meravellosas que són  credores en les quals n’i a una poque: que-ls hòmens muyl tempms no y moren, mas con són molt veyls que muyren són aportats fora la illa. No y a neguna serpent ne maguna granota ne naguna aranya verinossa, abans tota la terra és contrariosa a tota bístia verinossa, cor aquí és Lacerie insulle. Encara més, hi a arbres als quals auçels hi són portats axí con a figa mmadura.Ítem hi ha altre illa en la qual les fembres  no enfanten, mas con són determenades a enfantar són portades fora la illa segons costuma”. Sembla ser que les autoritats noruegues que gestionen avui l’arxipèlag d’Svalvard coneixen aquests criteris de gestió demogràfica d’Ibèrnia, ja que els hi apliquen escrupolosament i no s’hi permeten parts ni decessos.

L’autor ens recorda que Utopia era (o és, tal vegada?) una illa artificial, com ho és el Llatzeret, de Maó. Que lluny, una república ideal d’una illa per a obligades reclusions sanitàries! Record que Bartomeu Barceló, un altre illòman il·lustre, explicava com el capellà del Llatzeret hi deia missa en una garita tancada de vidres, i donava la comunió amb una llarga canya als possibles empestats.

Sense abandonar el Port de Maó, se m’acudeix com de pròximes són dues paraules de significat tan diferent: mort i art. Doncs bé, l’illa del Rei és, ben segur, l’illa nostra on ha mort més gent per metre quadrat, no de bades hi va funcionar un hospital quasi dos segles, fins al 1964. Un dels episodis relativament recents més dramàtic que s’hi recorda és l’estada de part dels ferits per l’atac alemany al Roma, el major cuirassat de la flota italiana, el 1943, aprop de Bonifaccio. Cinc-centes víctimes hi foren ateses, tal malmeses que tota l’illa feia olor de carn cremada, i ni tant sols la morfina aconseguia calmar el dolor d’aquells mariners, els crits dels quals traspassaven les venerables parets de l’hospital. Deu anys més tard, també s’hi ingressaren nombroses víctimes de l’explosió d’un canó a Llucarali, en ocasió d’unes maniobres, que va causar vint-i-tres morts. Avui l’illa ha canviat de destí: l’hospital és objecte de restauració patrimonial i una part dels seus edificis auxiliars s’han transformat en una galeria d’art d’Hauser & With que atreu nombrosos visitants. De la mort a l’art, la vida de les illes té tombs inversemblants.

Tornem al llibre. No és un text geogràfic, malgrat inclogui tanta informació; ni exclusivament poètic, tot i la sensibilitat i la destresa de l’autor. Es mou entre les aigües de la percepció personal, les lectures ben digerides, les pròpies vivències (antològica la Isla de los Cangrejos!), la capacitat de sorpresa amb l’alegria de compartir-la, sense renunciar al sentit de l’humor, quan pertoca. Jo gosaria fer-ne un paral·lelisme amb amb “El Danubi”, de Claudio Margris, però un riu és lineal, i facilita un text més ordenat. Les illes són caòtiques, i Llauger es deixa dur per forces molt diverses, per l’ordre secret de l’atzar.

En definitiva, una lectura agradabilíssima, informativa i emocionant. No cal, em sembla, dir res més.

Compartir el artículo

stats