MILLORAR L’ESTIL SIGNIFICA MILLORAR EL PENSAMENT.
Aquesta frase de Nietzsche m’ha acompanyat aquests darrers dies quan no em trec del cap la manca d’autoestima verbal que mostren molts dels conciutadans que trob en els meus passeigs per la vida. L’altre dia de pagès quan algú em demanava per què escrivia només se’m va acudir una idea que alguns dels meus mestres clàssics m’havia ensenyat: perquè si no escrivís no pensaria, no sentiria, no viuria moltes de les coses que he pensat, sentit i viscut. Així de senzill..
ENTRE ARBRES.
· Necessit ben sovint anar per llocs arbrats, boscosos. Veure, tocar, ensumar la natura botànica del món com un aliment necessari. Hi ha tanta de vida amagada en els matisos que fan les fulles dels ailants quan un ventijol les fa tremolar! Contempl la capçada d’un lledoner espès i ja plor la caiguda tardoral de totes les fulles. Les alzines a la vora del camí em conviden cap a l’interior del seu boscatge per descobrir aquella llum negra que creen en els llocs més fondos. Roland Barthes citava en un text de 1978 les diferents modalitats de l’espaitemps japonès, i allò per a mi era com un prospecte orientatiu per a les meves observacions: Par exemple, yami, ce qui clignote, ce qui scintille, ce qui sort brutalement de la penombre; utsuroi, le moment où la fleur va faner, où l’âme d’une chose est comme suspendue dans le vide, entre deux états; sabi, l’usure à fleur de peau, la rouille, la patine… No sé com es pot passar devora un arbre sense sentir un gaudi pel fet que existeixi, deia mestre Dostoievski.
JEAN ECHENOZ, GERMÀ.
No podria definir la fascinació que em produeix l’obra echenoziana, però puc assegurar que en tots els seus llibres he trobat una bona companyia. Ara acab de llegir Jerôme Lindon. El autor y su editor (Nórdica), en una molt bona traducció de María Teresa Gallego Urrutia, que és un caprici echenozià: un bellíssim homenatge al seu editor de Minuit amb qui va publicar durant vint anys fins a la mort d’aquest, el 9 d’abril de 2001, a 75 anys. El 1979 Echenoz havia escrit la seva primera novel·la i l’anava passant a diferents editors sense èxit. I vet aquí que va provar sort amb Les Éditions Minuit. Al cap d’uns dies va rebre una telefonada del mític Jerôme Lindon, president i director general de Minuit, en què li deia que el seu manuscrit li interessava.
Les Éditions Minuit fou fundada per Jean Bruller i Pierre Lescure el 1941, durant l’ocupació alemanya de França. Funcionaren clandestinament fins a l’Alliberament i publicaren 25 escriptors de la Resistència. El 1948 va començar a dirigir l’editorial Lindon, i la dirigí fins a la seva mort. Han publicat gent tan magnífica com Bataille, Deleuze, Derrida, Beckett, Claude Simon, la Duras, la Sarraute, Alain Robbe-Grillet. Echenoz treu el seu primer llibre, Le méridien de Greenwich, que guanya el premi Fénéon i es ven poc. El segon manuscrit no agrada a Lindon, però el tercer, Cherokee, sí, guanya el premi Médicis, i així successivament. Trob sensacional el tema dels desconsells lindonians que esmenta Echenoz: “Jerôme Lindon desaconsella la publicació de textos en revistes, desaconsella les obres col·lectives, desaconsella les tertúlies, desaconsella els encàrrecs per al cine o la televisió, desaconsella els viatges (odia especialment els viatges), desaconsella poc o molt tot allò que et pot distreure de l’escriptura; en resum desaconsella més que aconsella. En lloc de seguir els seus consells, seguesc els seus desconsells i no tenc cap motiu de queixa.” Una meravella.
GIUSEPPE TOMASI DI LAMPEDUSA, MESTRE.
Crec que no passa un any sense que rellegeixi El Gattopardo per un cantó i vegi la pel·lícula de Luchino Visconti per l’altre. Potser sembla un poc herètic això que dic. Però crec que és de les poques vegades que una obra mestra de la literatura ha aconseguit convertir-se en una obra mestra del cinema. Per a la relectura faig servir tres edicions. De vegades m’entretenc amb la traducció de Llorenç Villalonga, El Guepard (Club Editor), plena de facècies i subjectivitats com ha contant amb tots els pèls i senyals la sàvia Carme Bosch en una ponència que m’entusiasmà. D’altres agaf la magnífica traducció de Pau Vidal, El Gattopardo (Proa), que posa en un català just i literal, ben acordat, aquesta obra. I d’altres assaboresc l’original italià sicilianesc de l’Obra completa (Einaudi).
Ara he passat molt de gust amb la lectura en català de la reedició d’Els contes (Proa) de Lampedusa, molt ben traduïts per Rossend Arqués. Són quatre textos que Lampedusa va escriure els darrers anys de la seva vida. Primer dues proses: “Records d’infantesa”, que es podria interpretar com un començament d’unes memòries en què apareixen els llocs essencials de la seva infantesa: la casa on va néixer amb l’església i el teatre que hi havia dedins, els comunicats napoleònics que van ser una de les seves primeres lectures, i m’enamora la descripció del viatge estival de la família a Santa Margherita, que no és altra que la Donnafugata d’El Gattopardo. “Els gatets cecs” és el principi d’una novel·la que seria l’altra cara guepardesca. Els dos contes són: “L’alegria i la llei”, la història d’una família pobra molt del gust neorealista, i “La sirena”, una petita obra mestra, en què un jove sicilià coneix un mestre erudit. No faré cap espòiler perquè crec que tot el llibre val l’alegria. Tot hi és: la prosa elegant en què els fets agafen relleu amb paraules ben triades, la importància de la forma primfilada, l’atmosfera d’un home culte i molt sensible. Recomanadíssim!
