«A la més bella i afortunada edat de l’home, que és la infància, la turmentem de mil maneres, amb mil angoixes, temors i fatigues de l’educació i la instrucció, fins a tal punt que l’home adult, fins i tot immens en la infelicitat…no acceptaria tornar a nen si hagués de sofrir el mateix que va sofrir durant la infantesa».
Per al dolor i la frustració ja arribarà la vida. Per la violència i la ignorància ja estarà l’home. No obstant això, per a la imaginació, la fantasia i la creativitat educativa ha d’estar l’infantil perquè en arribar la vida -i amb ella l’adult- un pot enfrontar-se a ella amb l’objectivitat d’una mirada que sap quan donar-li la volta a les coses, comptar números en un banc i, alhora, mai deixar de comptar ovelles abans de dormir.
Gianni Rodari, pedagog, escriptor i periodista, és una de les ments més rellevants per a parlar de l’univers del fantàstic i de les possibilitats creatives que habiten en la ment d’un humà nouvingut al món. Lliure de prejudicis o idees preconcebudes sobre política, societat, naturalesa o història. Tot ha de ser conegut a través d’un prisma que encara no coneix el llenguatge -eina que permet catalogar el món- i que haurà d’utilitzar mans, boca, mirada, cames i sons per a comprendre allò que veu. Ni més ni menys que la vida.
En aquests primers passos, en aquest néixer, entra el món de la imaginació. La capacitat per a entendre amb independència -tingui sentit o no- allò que ens envolta i donar-li una plasticitat que només existeix en l’individu. L’explotació d’aquesta idea farà que la gramàtica fantàstica configuri la ment i el cor del nouvingut que al seu torn haurà de comprendre la tangibilitat dels elements que de manera objectiva creen el món.
Amb això, la figura adulta mostra una casa, però l’infant veu un castell, en un cotxe veu una nau espacial i amb un pal de fusta empunya una espasa. La imaginació d’un nen és l’enveja de l’adult que de petit no va poder crear el seu propi univers perquè els humans que només podia veure alçant la vista estaven més preocupats d’elements com els diners, la cruesa de la vida, la vestimenta, la tecnologia o el desamor.
L’educació fantàstica permet escriure la vida de cadascun amb una tinta que per desgràcia sembla utilitzar-se en menors quantitats en l’actualitat. Descobrir l’univers a través de la literatura, la veu d’un narrador, el tacte de les coses o l’escoltar de la naturalesa dóna llum a algú que serà singular en el ramat adult.
A vegades, per por al desconegut o per temor a la foscor de la vida, pares i mares inculquen als fills valors que no coneixen del tot. L’educació és saber que en un punt ja no podrem agafar la mà del fills del nostre temps, que el vol sempre està disponible per a partir i allunyar-se d’aquells que ens van ajudar a veure el món, però sempre amb aquest prisma, aquesta mirada, aquest sentiment imaginatiu. Allò que ens permet saber que la vida no és només un abisme sinó un lloc que a vegades necessita la resplendor de la imaginació.
