Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Lectures estiuenques

En aquest darrer número de Bellver de la temporada, diferents col·laboradors habituals ens recomanen lectures intemporals per llegir durant el mes d’agost

Miquel Cardell.

Miquel Cardell. B. Ramon

Tendresa | Un món de tendresa

Llegir Colm Toíbín és entrar dins un món tendre i íntim, és ficar-te dins el personatge i descobrir-lo.

Toíbín amb gran tendresa i al mateix temps realisme ens va presentant la història que explica. Les vides dels seus personatges amb les seves dificultats, les seves errades i els seus encerts se’ns posen al davant i ens repten a llegir-les. Amb Toíbín fins i tot el pitjor et deixa bé, entens el perquè de les accions, entens els personatges i entens les seves vides. La seva prosa és brillant, el vocabulari perfecte, la lectura dels seus llibres és fàcil, però aquesta facilitat no li treu gens de profunditat.

La Irlanda catòlica dels anys cinquanta i seixanta és quelcom que ell, l’autor, coneix molt bé i això ho transmet quan escriu.

Brooklyn, la novel·la que he escollit per aquestes lectures estiuenques us mantindrà enganxats a les seves pàgines perquè voldreu saber més de les vides d’aquestes tres dones, unides pel vincle familiar, i que totes tres encaren de maneres molt diferents. Les obligacions familiars pesen molt, la família catòlica irlandesa de l’època, el què diran, el què em permeto fer i el què no, el què «he de fer» tot i no tenir-ne gens de ganes, van i venen tot el temps. La protagonista d’aquesta història, Eilis, deixà Irlanda obligadament i se’n va a Brooklyn, allà descobreix un món molt diferent, l’enyorament inicial dona pas a una seguretat en si mateixa que va prenen forma i que la du a prendre les seves pròpies decisions fins i tot la de casar-se d’amagat. Però la mort d’un familiar la fa tornar a Irlanda i allà es troba amb una altra realitat i amb una altra vida. Pren Eilis aleshores la seva pròpia decisió o s’hi troba empesa?

Detalls | Calladament i amb silenci

Sant Andreu ben bé podria ser un poble de Mallorca i, els seus protagonistes personatges reals. Fins i tot diria que si hi posam esment localitzarem gran part dels indrets que ens suggereix Mirant el silenci, el darrer llibre publicat de Jaume Fuster.

La trama de la novel·la transcorre al llarg del segle XX. Quasi bé no hi manquen cap dels que han estat els trets identificadors de la nostra illa en el segle passat: la migració dels mallorquins a terres americanes per fer fortuna, els petits bons moments de la República, les vivències amb aquells estrangers d’Europa central que arribaren fugint del nazisme, la guerra civil i els llargs anys de dictadura, els guanyadors i els perdedors, l’arribada dels primers migrants de la península a la recerca d’una vida millor quan a trenc d’alba arribava el boom turístic, els rics i els pobres...

I en mig de tota la història, un assassinat. Entorn al fet, s’escola la trama del relat, que d’una manera subtil i engalipadora condueix a descobrir que la realitat no és com la imaginam. Tot envoltat per la utilització d’un llenguatge i un vocabulari real, i un bilingüisme quotidià que donen, si més no, més realisme als personatges i a l’obra.

Convidar a llegir Mirant el silenci va més enllà d’acompanyar l’autor a investigar un crim per tal d’esbrinar qui és l’assassí. Descobrirem de la mà de Jaume Fuster que els silencis que envolten les petites històries donen raó de ser al llibre.

Sens dubte una lectura per als que vivim al Llevant de Mallorca i per als que el visiten.

Dietari | Un tenista de la paraula

El professor i escriptor Manel Santana (Consell, 1972) ens explica amb sàvies i encertades paraules la seva experiència vital durant l’anomenat confinament, en un volum il·lustrat amb fotografies de na Caterina Orell. Els dietaris són, podríem dir, com un diari farcit de comentaris suposadament literaris, el dia a dia, en aquest cas d’una persona sensible que gaudeix de cada instant que respira, amb un inigualable i envejable estil que el fa inconfusible. Són quaranta dies de temptacions lletraferides i petjades pel desert bíblic de la lectura i l’escriptura, un diluvi desordenat en forma de pluja d’idees.

Aquest dietari és un daguerreotip descolorit que descriu la reclusió i la introspecció d’un temps paralitzat, una clonació vital, un viatge iniciat en la infantesa i joventut del que ja no és infant ni jove, del que ha mudat de pell per a ser testimoni de la veritat, d’una realitat que sembla inventada, d’invencions que semblen reals, un aixopluc emmascarat on poder recordar, amb tot el temps del món, els inicis de les seves curolles, una translació de cartó pedra cap a un temps d’anar en bicicleta i observar les aus, de campanades llunyanes, de primers amors, època d’abandonar el niu i visitar aules d’un institut estrany de la capital comarcal, les primeres investigacions i una estada a una Eivissa idíl·lica. També hi ha descripcions d’episodis d’altres temps, una república, una guerra, fams i pors. En definitiva, un còctel gairebé autobiogràfic complementari de la seva anterior plagueta vermella.

Música | Pauline Viardot

Benvolguts lectors. Poc a poc anem recuperant la normalitat pel que fa a l’assistència a concerts i espectacles musicals. I seria bo recordar que aquest any 2021 tenim un aniversari molt important a celebrar pel que fa a la música femenina. M’estic referint a una de les millors veus que ha donat la història de música clàssica. Ni més ni menys, que a Pauline Viardot García. Per ser més exactes, el 18 de juliol d’aquest 2021, es celebrà el 200è aniversari del seu naixement.

I és per aquest motiu que m’agradaria recomanar-vos un llibre molt especial per tal de què, si durant les vostres vacances desitgeu llegir-lo, podeu conèixer qui era aquesta gran dona. El llibre porta per títol “Yo, Pauline”.

Al llibre, la mezzosoprano Pauline Viardot, evoca la seva vida en els seus anys de vellesa; per triomfar es va veure obligada a lluitar contra el seu físic poc agraciat i contra un entorn musical massa conservador que li tancava les portes a causa del liberalisme del seu marit.

Vitalista, treballadora incansable, intèrpret, viatgera, lectora i compositora, Pauline Viardot va ser una dona avançada a la seva època. En aquesta novel·la, Carmen Rodríguez, la seva autora, cedeix el protagonisme precisament a Pauline Viardot, qui ens va explicant en primera persona, els principals avatars de la seva perllongada vida. Espero de debò que us agradi i en gaudiu. Us recomano també escoltar la seva obra, que trobareu a les principals plataformes digitals d’actualitat.

Filosofía | Ética cosmopolita

La Ética, esa disciplina filosófica tan olvidada y tan necesaria, es el tema del nuevo libro de mi admirada Adela Cortina, una de las voces más destacadas a nivel mundial sobre este tema. El título en sí mismo puede llevarnos a confusión, ya que la ética se refiere a la conducta individual y, en cambio, cosmopolita está relacionado con todos los demás y ello es así debido a que vivimos en un mundo globalizado e interconectado. Es una reflexión profunda, a la vez que estamos viviendo una pandemia, para darnos cuenta de los valores que necesitamos como individuos y como sociedad mundial. Esta situación nos ha igualado a todos, no ha hecho distinciones de ningún tipo y nos ha puesto de improvisto en relación con los grandes valores éticos. Nos hemos creído muy avanzados para no reflexionar sobre estos temas y después de esta sacudida es urgente una reflexión. Hemos descubierto que no lo tenemos todo tan controlado ni seguro y hemos tenido que aprender a bregar con la incertidumbre, hemos aceptado nuestra vulnerabilidad, hemos cuestionado nuestro sistema democrático. Han surgido problemas éticos, que no llegan a ser dilemas, sobre la elección entre la seguridad y la libertad, entre la salud y la economía, nos hemos percatado de la situación de nuestros mayores, se ha puesto en evidencia la necesidad de la unión entre la Ciencia y las Humanidades. Así que, es imprescindible volver a darle el lugar que le corresponde, como ya nos advertía Kant.

Amor de madre | El embrujo de un lugar

Hay en Galicia un monte llamado Seixo en cuya cima se ha instalado un parque eólico. 

Hay también en esta cima un monumento megalítico denominado Puerta do Alén, o puerta del Más Allá. Envuelto con frecuencia en la bruma que caracteriza a esta zona. Rodeado a veces de pequeñas ofrendas como velas o notas insertadas en las grietas de las rocas. Cubierto siempre por un manto de misterio, mitos y leyendas. No en vano al Monte do Seixo lo llaman también la Montaña Mágica de Galicia. 

Manel Loureiro se sirve en su novela “La Puerta” del embrujo que rodea a este lugar para construir una trepidante novela en la que lo real se mezcla con lo imaginario, lo verídico con lo fantástico, las emociones con la racionalidad, con personajes que dudan de lo que ven y sienten porque es imposible, pero al mismo tiempo existe, está ocurriendo. Los límites entre la ficción y la realidad se desdibujan, los protagonistas son llevados al límite de la extenuación y el lector no puede dejar de preguntarse: “¿Qué hay de verdad?”.

Esta es la historia de una madre empeñada en salvar a su hijo desahuciado por los médicos por una enfermedad incurable. Es la historia también de dos agentes de la Guardia Civil empeñados en desentrañar unos crímenes enterrados en la memoria, de los que nadie quiere hablar. La historia de una aldea comprometida con una promesa irrenunciable. Una historia donde los miedos se hacen espesos hasta cobrar forma corpórea y la esperanza se hiela en el corazón.

Porque como advierte el autor en la nota previa, antes de arrancar el viaje: “Parte de los eventos que se narran en esta historia han sucedido en la realidad. Alguno de ellos aún continúa teniendo lugar. Ahora mismo”. 

Al lector corresponde averiguar cuál.

Ciencia ficción | Universo virtual 

Ciencia ficción, futuro cercano en un mundo distópico y arrasado donde se sobrevive en el mundo real para vivir en un universo de realidad virtual hiperconectado. Esto, junto a la nostalgia de la cultura pop de los 80, es la base sobre la cual Ernest Cline construyó esta novela, adaptada en cines por el mismísimo Steven Spielberg.

Parzival (como el caballero de la tabla redonda), “nick” de Wade Watts es un adolescente que pasa su día a día conectado a este universo virtual llamado “OASIS”, igual que millones de usuarios. Entre estos, miles participan en un concurso creado por James Halliday, fundador de Oasis; consistente en encontrar el Easter Egg (huevo de pascua). El premio por completar las pruebas y llegar hasta él: el control de OASIS.

Parzival y su reducido grupo de amigos deberán enfrentarse a la corporación llamada IOI (Innovative Online Industries, Industrias Innovativas Online), que busca hacerse con el control total y definitivo de OASIS para su propio beneficio.

Tiene una narración dinámica y entretenida, así como referencias y apariciones de hechos que marcaron la infancia y juventud de esas generaciones. Desde las primeras consolas y videojuegos, pasando por la primera edición de Dragones y Mazmorras, hasta la música y el cine esos años; Cline transporta al lector a un mundo donde casi todo es posible, y donde todo tiene una cara oculta.

Esta novela es, en definitiva, una curiosa combinación del universo “geek” de los años 80 y 90, con ciencia ficción y una dosis de humanidad y realidad muy equilibrada y fácil de disfrutar. Especialmente recomendable para cualquier aficionado a la ciencia ficción.

Narrativa | Reflexiones históricas

Alguien ha dicho de este libro que es una novela decimonónica, de esos clásicos que pretenden contar la verdad con esa contundencia que hace que uno no pueda dejar de leer. “Volver la vista atrás” es una “novela real”, según la describe su autor. Vásquez nos cuenta la vida del cineasta Sergio Cabrera, a partir de los relatos y la documentación que él y su familia le van contando durante 7 años. 

Una novela construida durante el confinamiento pero pensada des de mucho tiempo atrás. 

Es una novela en la que el autor reflexiona sobre como los grandes acontecimientos de la Historia pueden determinar nuestras vidas particulares. Como nuestras vidas responden a fuerzas que no podemos controlar. 

El compromiso y el fanatismo, y la evolución de las ideas y la perspectiva que nos da el tiempo sobre ellas son ideas fundamentales del relato. 

Es una historia en la que se observa como las relaciones familiares resultan tan determinantes a la hora de definir nuestra trayectoria y nuestra relación con el mundo y nuestro entorno. 

Es una gran aventura que transcurre desde la guerra civil española, la postguerra y el exilio, a la dictadura dominicana, la revolución cubana, la revolución cultural en la China de Mao, y finaliza con la guerrilla colombiana, todo contado a través de unos personajes intensos y apasionantes que Vásquez trata con respeto y con delicadeza, sin pretender dañar y recordando que para resolver las heridas del pasado es necesario hurgar en ellas, y contar historias que den visibilidad a todos los protagonistas de la Historia. 

No solo es una novela real, es una novela de verdad, es un Novelón. Adéntrense en el universo Vásquez, vale la pena. 

Variat | Paraules a la fresca

Una lectura a l’ombra és el millor antídot per la calor estiuenca. Per passar una bona estona aquest estiu, us recoman, si no l’heu llegit ja, l’obra d’Irene Vallejo, “L’infinit dins un jonc”, un passeig per la història de la humanitat i algunes de les seves peculiaritats, seguint el fil de l’escriptura i els llibres, des de les rajoles de fang, el papir, els pergamins, els narradors orals, els poetes clàssics. Amb una visita a la mítica biblioteca d’Alexandria, que és un plaer per als viatjants.

Llavors, per a les hores de fosca, una lectura que reclama concentració i atenció, una novel·la inèdita, que és una excel·lència d’imatges, símils i metàfores, tot farcit amb un vocabulari riquíssim, “Babalusa, la medusa” de Xesca Ensenyat, en una edició revisada pel seu fill. Un passeig amb un somriure irònic per les misèries humanes, amb el rerefons de l’especulació i el canvi que va patir Mallorca els anys 60 i 70, del qual ara en patim les conseqüències. Un llibre que poc a poc et sedueix i et va atrapant com la mar, però amb petites enrampades, com els bromers o meduses, que a vegades ens fan aquestes bromes poc gracioses. 

I per acabar, una recomanació per als més menuts, “Pandora du sort”, del felanitxer d’adopció Paco Esteve, que ens narra els conflictes d’una moixeta negra una mica supersticiosa, que aprèn que no ens hem de fiar dels prejudicis, amb dibuixos de Gemma Aguasca. Una opció excel·lent per a les hores fora de l’aigua mantenir-los allunyats de les pantalles.

Poesia | El riu de l’autopista

Constància poètica la de Miquel Cardell, qui a Tebeo (Moll, 1992) mostrava el seu esforç vers l’escriptura alhora que veia passar el temps. Ja pensava si «la vida pogués tornar-se a escriure», mentre en sec es bevia «l’aiguardent del silenci». I els seus poemes creixien «entre la garriga / i l’ametlerar, / entre els hotels i l’aigua» (Les terrasses d’Avalon, de nou Moll, 2008).

Vuit o set llibres després −no m’acaben de sortir els comptes−, la calongina AdiA li ha publicat el recull de l’escriptura d’una dècada (Llucmajor, 2011-2019) que du per títol Els ponts de l’autopista. Ho fa dins la col·lecció principal d’aquesta editorial dedicada amb afany al fet poètic: Ossos de sol, #54. El poemari és un recull de quotidianitat, on la vida s’ha convertit en autopista, i damunt ella, els ponts que la travessen, mentre passa tota la vida que ens envolta, que l’envolta: «quan vas per l’autopista com qui va per un riu», on «enlairam ponts que menen a ells mateixos», com ens anticipava a un poemari anterior.

Fins fa no res la vida d’en Miquel Cardell passava pel quotidià trànsit ràpid de l’autopista, sense perdre de vista, però, en cap moment, allò que importa de cada dia, aquell aucell que ha sentit cantar, i què sap bé com fer-lo estar «a la branca d’un poema»; fent niu, com fa vida dels corrals de les cases de poble −el seu poble, que no amaga, Llucmajor−, on les estacions passen i floreixen mentre el permeten l’espera, com la rissaga que no sent ningú, «la flor sagnant del temps».

Aquest poemari ens situa en la fragilitat de la vida, la presència de la mort, que sorgeix com tot aquell enfilall de records que l’absència ens retorna, amb el paisatge domèstic de la pèrdua, però també d’aquell altre paisatge que ens envolta, que tant veiem canviar: «per on caminen morts / que tenen el teu rostre i el teu nom». Aquells calaixos de records que obrim en Acceptació d’herència, aquell record tornat olor: «L’olor de la tristesa és com l’olor / de la humitat a les cases tancades, / com l’olor dels records que perdura / a les cases dels morts».

Ja endinsats en el poemari en Miquel Cardell ens duu pels #ponts de l’autopista però també per les parets de pedra seca que l’enrevolten, per l’alba, els jardins, les mèrleres... fins, finalment, l’hospital, l’autopista, el pont i la nit. La mort que ja ens havia anticipat i que tornant enrere ens descriu en el moment previ de l’estada hospitalària i, oh meravella, el prec reconvertit a Agnus Dei a Son Llàtzer. El cruixir de temps que descriu el sentiment principal d’aquest llibre, fent camí de Galdent cap al cementiri; això sí, amb una giragonsa final amb el retorn de la vida, la mar, la sorra que alena en Variació a Sa Colònia: «Pur trànsit entre silenci i silenci» en cita-homenatge a Antoni Clapés que reclama un nou punt d’inici com a palimpsest, en forma de campanada solar.

Compartir el artículo

stats