A principis de 1839, George Sand va fer una visita especialment significativa a una coneguda de Palma, Helène Choussat, nascuda a França però mallorquina d’adopció. Li va explicar, segons Choussat conta a les seves memòries, que la seva família i Chopin havien decidit tornar a França i que havien de vendre el seu piano Pleyel, especialment transportat de París uns mesos abans.
El pobre pianino, com a vegades se l’anomena, havia passat per moltes circumstàncies adverses. Chopin l’havia elegit en persona a París; l’havien embalat i enviat a Marsella, i d’allà cap a Palma a on duanes el va entretenir una bona partida de setmanes, demanant tarifes d’importació abusives. Quan finalment va arribar molt malmenat a Valldemossa va causar una gran commoció entre la població, però una vegada ja instal·lat a la cel.la del músic l’instrument “va omplir la volta elevada i resplendent de la cel.la d’un so magnífic”, segons Sand.
Ara les circumstàncies havien canviat: tornaven a França i l’havien de vendre. ¿Podia Helène Choussat comprar-lo o en tot cas gestionar la venda? El marit de Choussat el va oferir a diverses famílies acomodades i amb filles (la música era cosa de dones), però no el va voler ningú. ¿La raó? Perquè l’havia tocat una persona amb una malaltia infecciosa. Com és sabut, a més, a Mallorca ningú volia donar la mà a Chopin quan per por a infectar-se. Al final, Choussat es va quedar amb el pianino i amb el temps va acabar a la cel.la No. 4 de la Cartoixa de Valldemossa.
Aquest pianino és important precisament per haver quedat a Mallorca i no haver estat modificat o modernitzat i per tant per poder pot oferir una aproximació molt acurada del so original que Chopin cercava i en realitat va sentir quan componia, entre altres coses, els Preludis a Valldemossa. També és important perquè és la peça fundacional, o l’inici, de la Cel.la de Fréderic Chopin i George Sand a la Cartoixa de Valldemossa.
Durant prop de vuitanta anys, a Valldemossa hi ha hagut una polèmica centrada en dues qüestions: quina cel.la va ocupar Chopin i quin piano va utilitzar quan hi era. Aquesta polèmica es va resoldre judicialment fa uns anys a favor dels propietaris de la Cel.la No. 4 que ara mantenen un museu que gràcies a la progressiva millora de les condicions de la pandèmia ja torna a estar obert. Els visitants poden estar tranquils que el pianino Pleyel de Chopin no infectarà ningú, com temia l’alta societat de Palma fa dos-cents anys. Però, clar, les normes sobre l’actual pandèmia ―–màscares, etc.–― encara continuen en vigència a l’hora d’escriure aquesta nota. Cal respectar-les. I a ser possible deixar que Chopin i Valldemossa tornin a la normalitat.
No hi ha dubte que s’ha abusat de la imatge turística de Chopin i Mallorca. Abans de la pandèmia, diàriament centenars de turistes ―–autobusos, cotxes de lloguer i qui sap què més–― atapeïen els carres de Valldemossa per celebrar aquell viatge de Chopin, Sand, la seva família i la seva serventa. A més de totes importants activitats primordialment dirigides al públic i al turisme, des del meu punt de vista un dels grans encerts de la Cel.la Frédéric Chopin i George Sand dirigida des de fa prop de dues dècades per Gabriel Quetglas Olin és el seu vessant erudit. La Cel.la, a més del que es mostra a públic, actualment posseeix una magnífica biblioteca i igualment important arxiu de chopeniniana. Dins aquest àmbit erudit, s’han editat importants obres, com les memòries de Choussat citades anteriorment, un extraordinari llibre del musicòleg Jean-Jacques Eigeldinger sobre els Preludis i una bona partida d’altres llibres. Hi ha hagut concerts a un altre Pleyel de coa del s. XIX i conferències, entre altres, pel mateix professor Eigeldinger. En resum, la Cel.la No. 4 aposta, ja de cara a la nova normalitat postpandèmia, per ser no just una atracció turística (activitat absolutament necessària), sinó un important centre cultural d’investigació, debat i difusió de l’obra de Chopin i Sand.
