DIES D’ESCRIPTORS DE LA LLETRA CATALANA A CIUTAT.
Encabir tantes de perspectives i emocions que he viscut amb motiu de l’entrega dels premis Cavall Verd de l’AELC necessita un esforç de condensació. Si la digressió m’ataca em podria quedar penjat amb la presentació a Rata Corner de dues obres de Pol Guasch, La part del foc (Viena Edicions) i Napalm al cor, que va fer l’amiga poeta Laia Martínez. Amb una dicció tan planera com sàvia, na Laia va saber conjuminar els dos llibres, mosaics significatius de les invencions verbals d’un escriptor joveníssim, amb tot allò que tenen de constructiu, de descriptiu, d’imaginatiu i de fèrtil en la literatura catalana d’ara. La presència d’en Pol (jurat dels Cavall Verd) a l’escena va fer que na Laia li fes fer feina: per un cantó recitar poemes i fragments dels dos llibres i per l’altre dialogar sobre el treball d’escriptura ben a fons i d’una forma atractiva i simple que atragué l’atenció de nombroses lectores dels mil i un sexes de l’esperit que omplien totes les butaques permeses de la llibreria. Analitzar els mosaics que ha fet en Pol, tan diversos i tan plens de detalls, demana molta capacitat de sedassar els llenguatges que d’una forma doble va practicar na Laia: per un cantó explicava el panorama que li obrien els dos llibres i per l’altre d’una forma ben engrescadora desentranyava les claus i les impressions de la seva lectura. Vaig intervenir al col·loqui final fent una declaració de principis que forma part d’un estat d’alegria literària que m’empeny. Aquelles dues veus, na Laia i en Pol, eren dos representants d’aquesta aparició d’escriptors joves que a través dels seus primers llibres demostren que tenen una veu (allò que els nostres mestres deien “aquesta persona X. té fusta d’escriptor”), una veu creactiva, íntima, plena d’energies dels bons coneixedors i treballadors de la llengua, dels picapedres de l’esperit. I quan sortírem anàrem a fer canyes i seguírem voltant i enrevoltant tants de temes culturalers, discutírem com si parlàssim de les coses més quotidianes i domèstiques de la nostra vida. I vàrem saber amarar d’humor i d’ironia tantes de coses que ens preocupaven, tants de problemes que ens atacaven, tants de tsunamis que ens amenaçaven. Surfejadors de les paraules, férem jocs pirotècnics i creàrem interrogants bastidors d’una nova mirada sobre el món i sobre nosaltres mateixos. Pareixia que havíem menjat llengua amb tàperes!.
UN MENJADOR PLE DE SUBSTÀNCIA GRISA LITERÀRIA.
M’agradaria escriure com pintava Cézanne. Construïa amb tocs de color, sense línies prèvies i així anava pujant la representació del motiu. El menjador del Restaurant Cuit que té a la darrera planta de l’Hotel Nakar de Palma el cuiner Miquel Vicens, de Can Calent de Campos, era una festa. Es donaven, dissabte, 3 de juliol de 2021, els premis Cavall Verd de 2020 i de 2021. Em va encantar tenir de companya de taula na Cèlia Riba, neboda del poeta Llompart i la pedagoga Encarna Viñas i de la seva germana Cèlia, i neta de Carles Riba i Clementina Arderiu. Els premis d’aquest any tenien com a figura protectora la poeta Cèlia Viñas, que convé sempre recordar perquè la seva figura ha restat molt oblidada. Un dels recitals al Centre de Cultura Sa Nostra fou una actuació de Miquela Lladó amb “Poemes i cançons” i “Foc foquet: Cèlia Viñas encén els joves poetes”, amb Jessica Ferrer, Pere Garau, Carles Minuchin i Laura Torres.
Tot era una munió d’escriptors que ompliren aquella plataforma magnífica sobre la ciutat i la badia de Palma. Entrava un embat amb olor de mar i benzina i entre les delicadeses del tiberi d’un cuiner local tan exquisit com generós es donaren els premis. Els d’enguany tenien uns guardonats també molt jovençans: el Josep Maria Llompart, al millor poemari de 2020, fou per a Mireia Calafell amb el llibre de poemes Nosaltres, qui (LaBreu Edicions). El jurat destacà la contundència de l’obra de l’autora per la seva veu intensa i reveladora. “Calafell qüestiona referents culturals des d’una nova perspectiva, demana sobre la nostra identitat i renova. El seu llenguatge punyent i sense concessions fa de les preguntes una nova saviesa.” Na Mireia reafirmà que el llibre es basava en una pregunta: qui som nosaltres? “Sempre ens l’hem d’estar fent”. El premi Rafel Jaume a la millor traducció de l’any fou per a Jaume C. Pons Alorda per El preludi (Edicions de 1984), de William Wordsworth. El jurat digué que li donava el premi “per ser un dels grans llibres de la literatura occidental d’imprescindible traducció per a qualsevol llengua viva.” En Pons Alorda ha estat quatre anys per traduir el 8.000 versos. I amb molta d’originalitat assegurava: “crec que la meva tasca és necessària i important i continuaré fent feina per crear aquestes estructures d’Estat imprescindibles.” Les guanyadores dels guardons de l’any passat, que no es va poder donar per mor de la pandèmia, foren Anna Gas, premi Josep Maria Llompart per Llengua d’àntrax (Edicions del Buc), llibre magnífic del qual aquest cronista va fer l’epíleg, i Margalida Castells, premi Rafel Jaume per Jo sóc vosaltres. Sis poetes de Síria (Godall Edicions), a cura de Mohamad Bitari, una joia mostrari de la poesia àrab actual.
Per aquests noms guanyadors i alguns d’altres dels poetes assistents parlava abans de les veus que tenen fusta, júniors que duen energia novella per vivificar la llengua catalana. I dins l’aire de la festa em deia a mi mateix que la literatura ha salvat cadascuna d’aquestes veus i que aquestes veus entregades al treball creador formen un vertader fonament de les estructures de la nació catalana de veres. No vaig perdre calada i vaig convidar Margalida Castells i Pol Guasch al Festival de Poesia de la Mediterrània de l’any 2022. “Poesia és salut”, no ho oblidem!
