Sempre m’ha enlluernat l’animació. Per a mi, la millor pel·lícula d’aventures és Porco Rosso, i amb això està tot dit. La pel·lícula Fantasia (1940) encara em fascina: els creadors del taller Disney imaginaren escenes o històries per acompanyar en la pantalla peces de Bach, Txaikovski, Dukas, Stravinski, Beethoven, Ponchielli, Músorgski i Schubert. Des d’aleshores, estim especialment la Sisena de Beethoven, i sé ara que la interpretació de l’orquestra de Filadelfia dirigida por Leopold Stokowski en la banda sonora de Fantasia és retocada per les imposicions del cinema.
Vista amb ulls d’adult, la pel·lícula no supera la prova del cotó musical. És difícil d’acceptar ara la història que Disney va fer contar a la Sisena: l’Olimp naive, un Bacus ridícul, centaures encolorinats... Però, és la raó per la qual preferesc la Sisena a qualsevol altra simfonia del mestre. Ja no veig centaures en els seus moviments: Deixondiment d’impressions alegres quan hom arriba al camp (1r), Escena prop del rierol (2n), Alegre reunió dels camperols (3r), Trons. Tempesta (4rt), Himne dels pastors. Alegria i sentiments de gratitud després de la tempesta (5è). Evoquen la Naturalesa. S’hi pot sentir el rossinyol, el cucut i la guàtlera, l’aigua que flueix en un torrentó, la tempesta que s’apropa i com ens cau damunt un devessall i com se’n va... La Sisena és inspiració i passeig pel bosc i per fora vila: hi ha el matí, el llum del dia que hem de viure i els niguls, la contemplació asserenada, l’acceptació del goig de la simple delícia del sol teb en la pell...
Només una altra obra de Beethoven m’interessa en la mateixa mesura: el Concert de violí en Re, op. 61. Quan puc oblidar el virtuosisme tècnic que exigeix a l’intèrpret, em sorprèn cada vegada. El final súbit del tercer i darrer moviment. La plàcida meditació a què convida el segon. L’entrada del violí en el primer, i com sotmet l’orquestra. Els quatre tocs suaus de timbal a l’inici.
Vaig escoltar-lo per primera vegada de molt jove en el disc de 1962 de His Master Voice, la discogràfica del canet atent a una trompa de gramòfon. No sé com va arribar aquest disc a casa. Conté la versió d’Alfredo Campoli, amb la Royal Philharmonic Orchestra dirigida per John Pritchard, per a mi canònica sense menystenir Bell, Menuhin o Anne-Sophie Mutter, per exemple. No en faceu cas, els meus violinistes son Ray Nance, Stéphane Grappelli, Stuff Smith o Joe Venuti.
