El títol de la película fa referència a un document signat pel bàndol nacional abans del començament de la guerra i que va esdevenir clau quan Franco assumeix el poder.
La película conta l'arribada de les tropes nacionals a Salamanca durant els primers dies de la guerra quan Unamuno ocupava el càrrec de rector universitari i era un reconegut republicà que inicialment va recolzar la sublevació de l'exèrcit. A poc a poc i desbordat i superat pels fets s'allunya cada dia un poc més de la seva postura inicial fins arribar al seu enfrontament amb Millán-Astray el 12 d'octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca ("Este es mi templo" reclama Unamuno).
No és una película bèl·lica; Amenàbar no fa valoracions polítiques i passa molt de puntetes per alguns fets destacats, cosa que emocionalment a alguns moments allunya a l'espectador de la película. Els qui esperaven una major implicació del director (la crítica ho ha assenyalat) poden fins i tot trobar la película monòtona i amb falta de ritme. Amenábar es decanta pels fets en una película "preparada muy a conciencia", una pel·lícula que vol ser una reivindicació de la convivència i un reclam per la cultura i el bon ús dels valors democràtics.
En el paper de José Millán-Astray, Eduard Fernández fa un treball fantàstic però vull reservar l'adjectiu de magistral/extraordinari per l'interpretació que de Miguel de Unamuno fa Karra Elejalde: ho paga veure la pel·lícula. Karra interpreta un Unamuno absolutament turmentat pels fets, un personatge de gran complexitat que li creà dubtes fins al punt de dubtar si fer-lo o no (ell mateix així ho ha confessat). Unamuno representa l'esperit intel·lectual de molta gent de l'època, allò que es va dir "la tercera España" que malgrat presa de la por i el dubte ("venceréis pero no convenceréis porque para convencer hay que persuadir") segueix aferrada a unes profundes conviccions. L'entorn més pròxim a Unamuno sent que ell els ha traït i és el propi Unamuno qui al mateix temps experimenta el mateix sentiment: "no cambio yo, cambian ustedes". Com espectadora vaig experimentar un canvi de sentiments cap al personatge que canviava i evolucionava com ell mateix: a moments és un personatge odiat però poc a poc a mesura que surt la figura de l'intel·lectual i el brillant orador l'admiració cap al personatge va in crescendo.
Pel que fa al personatge de Franco he de dir que vaig quedar bastant sorpresa ja que la imatge que es te d'ell és molt diferent de la que es veu a la pel·lícula. Amenábar el presenta distant, observador, prudent, hàbil i, a moments com si estàs absent, al marge dels esdeveniments que l'envolten "¿Quién manda en España?" demana la seva propia filla.
No vull deixar de banda una mínima referència a la fotografia i l'escenografia. Amenábar cuida tots i cada un dels detalls més enllà d'alguns retrets històrics que s'han fet a la cinta.
La mescla dels colors grisos i foscos de l'època de dolor, impotència, mort, sang i dol contrasta amb precioses imatges de Salamanca i uns voltants plens de llum que d'alguna manera mostren el mateix contrast de la propia vida dels que malauradament visqueren aquells moments.
