Aquest estiu, els turistes que vagin a NY tendran una altra visita obligatòria: The Shed. Es tracta d'un nou espai cultural entre auditori, àgora i espai d'exposicions dissenyat pels arquitectes estrella Diller Scofidio + Renfro i que, als ulls del neòfit, sembla ser un acordió monumental. Efectivament: una part de l'edifici és fixa i una altra s'infla, s'eixampla, s'estén i s'amplia com un acordió o com les manxes d'un orgue eclesiàstic.
Com a Mallorca, a NY quan ja tothom pensava que no quedava res per urbanitzar i que tot estava construït i reconstruït, un grup d'inversors va posar els ulls en una enorme estació de trens abandonada que ocupava més de deu hectàrees. Vint anys després, aquest desolat cementiri de trens, anomenat Hudson Yards, és una espècie de Dubai o Abu Dahbi amb altíssimes torres d'acer i vidre que, com el Vaticà o el Kremlin, amb el seu colossalisme pantagruèlic, et fan sentir insignificant i inspiren submissió total. Però ¿submissió a què?
El turista embriagat de marques, però, no es desanima i continua pul·lulant insidiosament -a NY també hi ha turismofòbia- per aquest paisatge futurista i hipercomercial. La sensació de visitar una estació espacial futurista o una illa artificial del Golf Pèrsic es confirma quan tots els empleats (guardes de seguretat, guies, persones de neteja i jardiners) diuen -mecànicament, robòticament- "bon dia" i et desitgen bon "weekend" perquè han assistit a sessions de formació obligatòries i els han ensinistrat a tractar respectuosament el turista si volen mantenir el seu treball mal pagat i precari.
The Shed, però, és la perla cultural de Hudson Yards i possiblement rescata el barri del seu contumaç mercantilisme. El programador de l'espai és Alex Poots, un gerent visionari i innovador, la filosofia del qual es basa en l'estètica de la porositat. És a dir: mesclar totes les formes d'expressió artística. La primera temporada, que acaba de començar, inclou noms molt reconeguts en música (Björk, René Fleming, Steve Reich, Arvo Pärt, Quincy Jones), art (Gerhard Richter) i literatura (l'excelsa Anne Carson), però també molts de joves que treballen en camps interdisciplinaris entre la dansa, el hiphop i l'activisme polític "queer", no-binari, trans, ecològic i igualitari (gairebé res!). Si Hudson Yards, per a molts novaiorquesos, és una aberrant mostra del futurisme més inhumà, The Shed és la seva única possible salvació a través de la cultura.
