La setmana passada vaig anar al concert d’Antònia Font a l’Acampallengua. Quan anava caminant cap al Poliesportiu de Sa Pobla mirava les tendes de campanya dels joves amb un bon grapat de voluntaris al seu voltant. Els observava amb nostàlgia i especialment amb respecte. Sempre he sentit una gran admiració per la gent que cedeix el seu temps i les seves energies per treballar per a la seva comunitat de forma altruista. Quan parlava amb Josep Prohens voluntari, santanyiner i «balearico», que havia estat 37 hores sense dormir, i veia la seva cara de felicitat i satisfacció vaig pensar que no hi ha res millor que fer una cosa perquè els altres se sentin feliços i que et surti bé.
Aquesta setmana he rebut la desagradable notícia que Toni Salas Ferragut ha dimitit de tots els seus càrrecs dins el club. A Toni se li ha esborrat el somriure de la cara i la seva il·lusió infinita ha dit prou. Tots els que el coneixem sabem que ha estat i és una figura cabdal per a la unió entre l’afició i el club sense demanar res a canvi. La seva, no és una actitud ni egoista ni interessada, és una qüestió de salut i especialment d’orgull. No podem continuar perdent persones com ell en el club. Hauríem de fer un replantejament de base, entre tots i totes, per ser conscients que l’Atlètic Balears té uns valors tradicionals i un capità humà històric que hem d'estimar i respectar.
El partit d’ahir era clau. D’ençà que perdérem els dos partits anteriors sabíem que ens hi jugàvem molt més que tres punts a Irun. Una gran part de les nostres possibilitats de mantenir la categoria passaven pel partit contra els guipuscoans. La derrota final fa que les opcions s’esvaeixin a poc a poc. L’equip hi va posar intensitat i ganes, però per una cosa o per altra és evident que aquesta no és la nostra temporada.
