Quan s’acosten les festes de Pasqua hi ha dues coses que sempre passen perquè formen part de la idiosincràsia mallorquina. Es poden resumir en dues paraules: bravetjar i intercanvi.

El talant mallorquí, que sempre és modest, en tractar-se de panades es transforma. Des de fa dues setmanes corren per les xarxes fotos d’amics i amigues que ja han fet panades i des de llavors sembla una competició de qui n’ha enfornat més llaunes. Sembla com si el món s’acabàs i què les panades fossin l’únic aliment que ens quedàs. I és que d’altra manera és mal d’entendre la quantitat de quilos de pasta que moltes famílies acaben fent.

Aquesta bravetgera tendria sentit si l’intercanvi fos unidireccional, perquè no hi ha res més mallorquí que oferir les teves panades als amics, coneguts i familiars. Ara bé, el problema és que de la mateixa manera que tu en dones també en reps dels altres en un intercanvi infinit que fa que finalment en tenguis tantes com de bon començament. Darrerament, quan arriba el dia de Pasqua sempre se sent la mateixa frase: Enguany haurem de congelar panades, n’hem fet massa.

En aquestes darreres jornades el nostre equip fa gala de les dues condicions mallorquines de pasqua. Intercanviam perquè ens tornen els punts que havien regalat a molts de partits de la primera volta que hauríem d’haver guanyat i acabàrem perdent. I podem començar a bravetjar d’un entrenador que ha premut la tecla que motiva un grup del qual tots en sabíem del seu potencial, però que encara ningú havia estat capaç d’aconseguir treure’n el profit. La victòria per 3 a 2, aconseguint 10 de 12 punts possibles, demostra que estam en una línia ascendent i que ara si que podem començar a mirar el futur amb optimisme. Ahir vaig menjar les panades bravetjant del Tato team i feliç de l’intercanvi de punts amb l’Alcoià.