Dimecres passat vaig haver d’acompanyar mumare a Son Llàtzer. Vaig partir d’Andratx a les vuit del matí. Ella tenia hora a les nou i mitja. El trajecte sense circulació és de trenta minuts. Però no vaig tenir en compte que el túnel de Son Vich no estava acabat i vaig haver de fer una coa quilomètrica per arribar i travessar Peguera. Després, veient que era impossible arribar per la carretera de Manacor per culpa d’un accident vaig decidir agafar pel camí Salat. Gran error, hi havia un carril tallat per les obres del carril cívic que em va obligar a fer una altra coa ben llarga. En definitiva, arribàrem a les 9:30.
Els escassos 30 minuts que ens torbam en fer els 35 quilòmetres, pràcticament tots per autopista, es transformaren en una hora i trenta minuts. Allò que més em va sorprendre va ser la paciència i la resignació de tothom. Que hagués passat més d’un any des de l’inici de les obres al túnel andritxol no alterava ningú, tots els conductors esperàvem civilitzadament. Més endavant, al camí Salat, que les obres al carril cívic tenguessin tallat part del recorregut, amb només dos operaris fent feina després de més d’un any de treballs, només produïa la mirada impassible de qui formàvem la teringa assumint la normalitat que suposa l’anormalitat de l’obra pública.
A l’Atlètic Balears estàvem en perill de començar a fer igual que els conductors acceptant la derrota com un fet habitual. Feia quatre mesos i mig que no guanyàvem un partit a casa i pareixia que tornaria a passar. Però un gol agònic va fer renéixer la il·lusió de l’afició, canviant la sort que ens ha faltat tota la temporada. Molt positiva va ser l’actitud i les ganes dels jugadors. Ara només necessitam demostrar contra el filial de l’Athlètic Club que ens podem acostumar a guanyar.
