Quan es va inaugurar l’Estadi Balear el 8 de maig de 1960 també estrenàrem un magnífic marcador. Tots tenim present la foto amb la publicitat de calzados Gorila.
Encara record quan Ingo va fer que s’iniciassin les obres per impedir que ens passàs el mateix que al Mallorca. Els ‘balearicos’ de cap manera volíem quedar-nos sense el nostre camp. I no volíem, perquè érem conscients que quan ens clausuraren l’estadi, haguérem de patir un desterro a Magaluf en comptes de què ens fessin un camp nou. I estic segur que en aquells moments el marcador hi era perquè em cridaren a l’estadi confiant en el meu criteri d’historiador de l’art i tècnic en gestió i patrimoni. Quan em demanaren quins elements creia que s’havien de conservar vaig contestar sense dubtar: el mosaic que presidia la Via de Cintura i el marcador. Encara em remou el sentiment de decepció quan vaig descobrir que el marcador s’havia de llançar perquè estava fet d’uralita.
Aquesta setmana hem vist que aquell vell marcador ja té un relleu a l’alçada. Si a l’afició algú ens hagués dit fa uns anys que acabaríem veient un marcador tan impressionant no ens ho hauríem cregut. Certament, és un element distintiu que dona prestància.
Però al marge de qüestions estètiques i de prestigi el més important per a l’afició és saber si el nou marcador, després de la trajectòria que duim darrerament, podrà anotar una victòria local. Ahir l’hauríem pogut estrenar, però la decepció dels qui ho esperàvem va esser poc més o manco la mateixa que un servidor mantén viva pel dol de saber que el vell marcador estava fet d’un material avui considerat poc menys que letal.
Aquell goril·la va veure moltes victòries, fins i tot va ser talismà amb un ascens a Segona Divisió. El nou marcador ens donarà la mateixa sort? O hauré d’acabar dient que enyor el goril·la?
